Ho vaig escoltar en un programa de radio i la veritat és que em va impactar. 100.000 pensaments al dia són molts i es veu que són els que tenim de mitja. Amb la nosa que ja en fa un de desordenat de tan en tan … I què pensem? Suposo que una mica de tot. Segur que depèn del sexe, de la persona, de la edat, del moment que s’estigui vivint a nivell personal i professional ... En tot cas, m’imagino les nostres neurones treballant frenèticament i mirant d’ordenar la complexitat de la nostra ment. Tenen feina. Molta.
Sempre vam tenir una connexió especial. Compartíem una visió de les coses molt similar i una mateixa escala de valors. Ella hi afegia una bellesa exòtica que l’acabava de fer atractiva a ulls de tothom però que no li servia amb mi. Això ens va apropar, no se ben bé perquè, i vam començar a mostrar-nos una confiança que anava més enllà de la nostra relació laboral. Recordo interminables converses dins el meu cotxe aparcats a la porta de casa seva i també recordo la mirada còmplice de la seva mare que suposo que s’imaginava que potser algun dia hi hauria alguna cosa més. Després el temps no va donar opcions i ens va distanciar però sempre era especial quan ens trobaven de tan en tan caminant pel carrer. Els ulls no enganyen: si brillen és que és especial. I els seus brillaven (suposo que els meus també). No sabria trobar una explicació més enllà d’una connexió que algun dia es va crear i que s’ha quedat allà, ancorada en el temps i les nostres vides.
Fa uns anys vaig veure clar que estàvem renunciant a una relació d’amistat que ens podia aportar molt tant a ella com a mi, i la vaig buscar. I tenia raó, encara era especial. Brillaven. Recordo que vam anar a berenar i que aquest va durar tres hores. Ens vam posar al dia de tot i de res però sobretot ens van fer el propòsit de quedar sovint i de no malbaratar aquest lligam que era evident que hi havia entre nosaltres. Vaig veure clar que estàvem en la mateixa sintonia i que tots dos érem conscients que trobar-nos alguna vegada ens podia aportar molt a un preu molt baix. M’atreviria a dir que ella hi va insistir més que jo però en tot cas era recuperar una part de la zona de confort, això si, redecorada al cap dels anys. Uns quants sms sense resposta i un parell de visites al seu despatx que van finalitzar amb un post it al seu lloc de treball i també sense resposta em maten. No té xarxes socials, ni facebook, ni twitter, ni linkedin, ni mail, ni res. Segurament per això és diferent i per això no ho entenc i és una espina clavada que ja difícilment em treuré.
És com si segueixes una sèrie i de cop i volta tens la sensació que t’has saltat molts capítols i que ja no reprendràs el fil. Mateixos personatges però un canvi d’escenari brutal que ho posa tot del revés sense cap motiu aparent. Amb xarxes socials o sense, podria trobar-la en deu minuts. Però no ho faré. Han passat dos o tres anys des de aquell dia del retrobament i he tingut la temptació d’insistir vàries vegades però potser ja no toca quan has fet el primer pas més d’un cop. Tan sols queda acceptar la derrota – dolorosa això si – i torturar-se de tant en tant buscant els motius.
Recordo que un dia li vaig dir a una de les jugadores que entrenava que el meu objectiu no era que saltés més, corrés més o jugués millor sinó que quan ens trobéssim pel carrer al cap dels anys es parés, em saludés i es deixés saludar. En definitiva, que no deixéssim que el temps ens matés i que el matéssim nosaltres a ell. Doncs això, que un sol pensament et pot matar per molt que estigui al darrera de tones d’altres instants. Imagina’t 100.001...
Faded. M’agrada molt aquesta cançó. La melodia, la lletra, el pack. Em transmet, més enllà que sigui comercial i encapçali les llistes de vendes. Estic segur que la gent no la percep com jo. L’he escoltat amb covers de piano, de violí, de percussió. Explica coses tant amb la lletra com amb els acords que són molt difícils d’explicar. Estem en la mateixa freqüència i això és tan difícil de trobar que quan ho trobes es un petit miratge. Alan Walker, productor musical de 18 anys! 3 cançons composades fins ara i capaç de fer aquesta petita meravella que pagaria per haver fet jo. Del 97. El temps ho condiciona tot però no mana sempre. Les sensacions i els sentiments el desactiven com la kriptonita.
Les meves cançons preferides són úniques. Vull dir que moltes vegades és la única que m’agrada d’aquell grup en concret. És estrany i suposo que no li passa a molta gent. A mi m’emociona aquella, més enllà de qui la fet i de la seva trajectòria. En tinc moltes així; The bitter end de Placebo, Mercy de Muse, Le vent nous portera de Noir Désir, Leave de Rem ... Moltes que són com instants robats i que em permeten sentir com mai que a vegades manem una mica sobre la nostra vida. I després Linkin Park (si, avui va de música). I aquí ja no depèn de l’instant que hagis robat sinó de la seva procedència. Ja podrien fer la pitjor cançó del món que a mi m’agradaria igual. Per mi, ells són l’instant. Només cal extrapolar-ho a la vida i ja tens la formula de la coca cola.
Som caçadors d’instants i ens passem els dies perseguint sensacions i buscant gent capaç d’emocionar-nos. La vida era això i portar alguna espina clavada li dona força més sentit.
Sempre vam tenir una connexió especial. Compartíem una visió de les coses molt similar i una mateixa escala de valors. Ella hi afegia una bellesa exòtica que l’acabava de fer atractiva a ulls de tothom però que no li servia amb mi. Això ens va apropar, no se ben bé perquè, i vam començar a mostrar-nos una confiança que anava més enllà de la nostra relació laboral. Recordo interminables converses dins el meu cotxe aparcats a la porta de casa seva i també recordo la mirada còmplice de la seva mare que suposo que s’imaginava que potser algun dia hi hauria alguna cosa més. Després el temps no va donar opcions i ens va distanciar però sempre era especial quan ens trobaven de tan en tan caminant pel carrer. Els ulls no enganyen: si brillen és que és especial. I els seus brillaven (suposo que els meus també). No sabria trobar una explicació més enllà d’una connexió que algun dia es va crear i que s’ha quedat allà, ancorada en el temps i les nostres vides.
Fa uns anys vaig veure clar que estàvem renunciant a una relació d’amistat que ens podia aportar molt tant a ella com a mi, i la vaig buscar. I tenia raó, encara era especial. Brillaven. Recordo que vam anar a berenar i que aquest va durar tres hores. Ens vam posar al dia de tot i de res però sobretot ens van fer el propòsit de quedar sovint i de no malbaratar aquest lligam que era evident que hi havia entre nosaltres. Vaig veure clar que estàvem en la mateixa sintonia i que tots dos érem conscients que trobar-nos alguna vegada ens podia aportar molt a un preu molt baix. M’atreviria a dir que ella hi va insistir més que jo però en tot cas era recuperar una part de la zona de confort, això si, redecorada al cap dels anys. Uns quants sms sense resposta i un parell de visites al seu despatx que van finalitzar amb un post it al seu lloc de treball i també sense resposta em maten. No té xarxes socials, ni facebook, ni twitter, ni linkedin, ni mail, ni res. Segurament per això és diferent i per això no ho entenc i és una espina clavada que ja difícilment em treuré.
És com si segueixes una sèrie i de cop i volta tens la sensació que t’has saltat molts capítols i que ja no reprendràs el fil. Mateixos personatges però un canvi d’escenari brutal que ho posa tot del revés sense cap motiu aparent. Amb xarxes socials o sense, podria trobar-la en deu minuts. Però no ho faré. Han passat dos o tres anys des de aquell dia del retrobament i he tingut la temptació d’insistir vàries vegades però potser ja no toca quan has fet el primer pas més d’un cop. Tan sols queda acceptar la derrota – dolorosa això si – i torturar-se de tant en tant buscant els motius.
Recordo que un dia li vaig dir a una de les jugadores que entrenava que el meu objectiu no era que saltés més, corrés més o jugués millor sinó que quan ens trobéssim pel carrer al cap dels anys es parés, em saludés i es deixés saludar. En definitiva, que no deixéssim que el temps ens matés i que el matéssim nosaltres a ell. Doncs això, que un sol pensament et pot matar per molt que estigui al darrera de tones d’altres instants. Imagina’t 100.001...
Faded. M’agrada molt aquesta cançó. La melodia, la lletra, el pack. Em transmet, més enllà que sigui comercial i encapçali les llistes de vendes. Estic segur que la gent no la percep com jo. L’he escoltat amb covers de piano, de violí, de percussió. Explica coses tant amb la lletra com amb els acords que són molt difícils d’explicar. Estem en la mateixa freqüència i això és tan difícil de trobar que quan ho trobes es un petit miratge. Alan Walker, productor musical de 18 anys! 3 cançons composades fins ara i capaç de fer aquesta petita meravella que pagaria per haver fet jo. Del 97. El temps ho condiciona tot però no mana sempre. Les sensacions i els sentiments el desactiven com la kriptonita.
Les meves cançons preferides són úniques. Vull dir que moltes vegades és la única que m’agrada d’aquell grup en concret. És estrany i suposo que no li passa a molta gent. A mi m’emociona aquella, més enllà de qui la fet i de la seva trajectòria. En tinc moltes així; The bitter end de Placebo, Mercy de Muse, Le vent nous portera de Noir Désir, Leave de Rem ... Moltes que són com instants robats i que em permeten sentir com mai que a vegades manem una mica sobre la nostra vida. I després Linkin Park (si, avui va de música). I aquí ja no depèn de l’instant que hagis robat sinó de la seva procedència. Ja podrien fer la pitjor cançó del món que a mi m’agradaria igual. Per mi, ells són l’instant. Només cal extrapolar-ho a la vida i ja tens la formula de la coca cola.
Som caçadors d’instants i ens passem els dies perseguint sensacions i buscant gent capaç d’emocionar-nos. La vida era això i portar alguna espina clavada li dona força més sentit.
