Ella m’ho va demanar i potser no m’hauria d’haver fet la pregunta si no estava preparada per escoltar la resposta. I sé que m’entén i que estem passant per processos similars que ens estan portant al límit. Però són límits diferents que només tenen el denominador comú de la impotència que genera saber que la teva vida ja no depèn de tu. Ja no. Per això, la seva reacció m’importa, però no tant com m’hagués importat fa uns anys. És el que hi ha i no es pot anar per la vida enganyant a la gent. Tema tancat.
Ahir va ser diferent. Segurament per la connexió que sempre hem tingut i que no s’explica per la via racional, però sobretot perquè quan ets conscient que és el darrer intent i que si no l’encertes de ple ja no hi haurà volta enrere, tot es concentra en una diana que va canviant de forma i de volum però que sorprenentment para de moure’s en el moment clau i et permet assegurar el tret.
Mai m’han costat aquestes situacions. Portar l’altre al límit i fer que reaccioni. Acostar-lo al precipici i deixar-lo anar poc a poc fins que en pugui veure el fons. I llavors estirar-lo, clar. M’agraden aquells segons en que l’adrenalina comença a bullir fins que explota com un volcà. És com una transfusió d’energia que li dona la volta a tot però que a mi em deixa exhaust i amb el dipòsit buit. I cada cop més amb el remordiment d’haver penetrat en racons de la vida de l’altra persona que formen part de la intimitat més intima. Un preu molt alt i que cada cop em costa més pagar.
Mai he sabut gestionar el procés invers i no deixo que ningú s’interposi entre el que penso i el que sento i encara menys en com ho penso i com ho sento. Me’n adono ara que mai ningú ha estat capaç de conviure amb les meves emocions i ser feliç, i que per molt que hagi compartit instants inesborrables amb altres persones, cap justifica que ara em torturi la comparació entre com els vaig gestionar i com els hagués hagut de gestionar.
El darrer mes ha estat frenètic i he anat superant pantalles cada cop més complicades i allunyades de la essència. La majoria en clau laboral i algunes – molt poques – en clau de renúncia sentimental. Entrenar-se a no sentir res també té la seva dificultat i tenir el seu telèfon a mà i no trucar, o no enviar aquell WhatsApp que saps que et dona una vida extra també té el seu valor.
Quan t’acostumes a sobreviure, viure es torna molt més exigent. Canvien la percepció de la realitat i la perspectiva i les expectatives desapareixen. Quan veiem oscil·lar el Pèndol de Foucault no ens plantegem que el que gira és la terra i que és un efecte aparent i no real. Només la inèrcia i les forces expliquen una realitat molt més complexa del que sembla. La passió per l’objectiu ho pot camuflar tot durant un temps però no sempre tenim objectius que ens atreguin i la passió està en reserva per molt que ens vulguem convèncer del contrari.
El poeta francès Jean Cocteau va dir una vegada que els miralls haurien de reflexionar una mica abans de retornar-nos les imatges. Li compro al 100 %. No hi ha res pitjor que veure constantment que t’has convertit en allò que no volies i que la sacsejada ha estat tan gran que difícilment es pugui construir res de nou sobre la runa. L’egoisme és centrar-ho tot en un mateix i pensar que el pèndul deixarà de moure’s quan no hi siguem. Ens enganyem sovint pensant que tot gira al nostre voltant i no és així. I encara és pitjor quan tot gravita en base a un nucli que ja no existeix.
Cada 12 segons hi ha algú que decideix que ja n’hi ha prou de mirar de resoldre trencaclosques amb les peces equivocades. 12 segons en els que tot s’accelera i la teva vida desfila a velocitat de vertigen per davant dels teus ulls. M’he passat quatre dies als peus d’una muntanya russa per comprovar, hipnotitzat pels crits de la gent i pel soroll de la velocitat, que efectivament tot es resumeix en un sospir interminable de 12 segons, i que hauríem de ser molt més egoistes i guardar-nos per a nosaltres mateixos la darrera bala per quan el compte enrere comenci a descomptar.
Ahir va ser diferent. Segurament per la connexió que sempre hem tingut i que no s’explica per la via racional, però sobretot perquè quan ets conscient que és el darrer intent i que si no l’encertes de ple ja no hi haurà volta enrere, tot es concentra en una diana que va canviant de forma i de volum però que sorprenentment para de moure’s en el moment clau i et permet assegurar el tret.
Mai m’han costat aquestes situacions. Portar l’altre al límit i fer que reaccioni. Acostar-lo al precipici i deixar-lo anar poc a poc fins que en pugui veure el fons. I llavors estirar-lo, clar. M’agraden aquells segons en que l’adrenalina comença a bullir fins que explota com un volcà. És com una transfusió d’energia que li dona la volta a tot però que a mi em deixa exhaust i amb el dipòsit buit. I cada cop més amb el remordiment d’haver penetrat en racons de la vida de l’altra persona que formen part de la intimitat més intima. Un preu molt alt i que cada cop em costa més pagar.
Mai he sabut gestionar el procés invers i no deixo que ningú s’interposi entre el que penso i el que sento i encara menys en com ho penso i com ho sento. Me’n adono ara que mai ningú ha estat capaç de conviure amb les meves emocions i ser feliç, i que per molt que hagi compartit instants inesborrables amb altres persones, cap justifica que ara em torturi la comparació entre com els vaig gestionar i com els hagués hagut de gestionar.
El darrer mes ha estat frenètic i he anat superant pantalles cada cop més complicades i allunyades de la essència. La majoria en clau laboral i algunes – molt poques – en clau de renúncia sentimental. Entrenar-se a no sentir res també té la seva dificultat i tenir el seu telèfon a mà i no trucar, o no enviar aquell WhatsApp que saps que et dona una vida extra també té el seu valor.
Quan t’acostumes a sobreviure, viure es torna molt més exigent. Canvien la percepció de la realitat i la perspectiva i les expectatives desapareixen. Quan veiem oscil·lar el Pèndol de Foucault no ens plantegem que el que gira és la terra i que és un efecte aparent i no real. Només la inèrcia i les forces expliquen una realitat molt més complexa del que sembla. La passió per l’objectiu ho pot camuflar tot durant un temps però no sempre tenim objectius que ens atreguin i la passió està en reserva per molt que ens vulguem convèncer del contrari.
El poeta francès Jean Cocteau va dir una vegada que els miralls haurien de reflexionar una mica abans de retornar-nos les imatges. Li compro al 100 %. No hi ha res pitjor que veure constantment que t’has convertit en allò que no volies i que la sacsejada ha estat tan gran que difícilment es pugui construir res de nou sobre la runa. L’egoisme és centrar-ho tot en un mateix i pensar que el pèndul deixarà de moure’s quan no hi siguem. Ens enganyem sovint pensant que tot gira al nostre voltant i no és així. I encara és pitjor quan tot gravita en base a un nucli que ja no existeix.
Cada 12 segons hi ha algú que decideix que ja n’hi ha prou de mirar de resoldre trencaclosques amb les peces equivocades. 12 segons en els que tot s’accelera i la teva vida desfila a velocitat de vertigen per davant dels teus ulls. M’he passat quatre dies als peus d’una muntanya russa per comprovar, hipnotitzat pels crits de la gent i pel soroll de la velocitat, que efectivament tot es resumeix en un sospir interminable de 12 segons, i que hauríem de ser molt més egoistes i guardar-nos per a nosaltres mateixos la darrera bala per quan el compte enrere comenci a descomptar.
