Crawling. Ella diu que és una cançó trista i segur que té raó. De fet, igual fins i tot m’agrada per això i per la facilitat amb la que em transporta cap a aquella dimensió en la que tot es torna relatiu i pots deixar de sentir que estàs al centre de l’huracà i veure’l arrasar-ho tot sense control però sense tu. Definitivament, si que és trista, però ho explica tot i tan bé que per molt trista que sigui tinc clar que ja m’acompanyarà sempre per recordar-me qui soc i d’on vinc. No seria la corda a la que aferrar-me però si el magnesi que m’hauria de permetre no deixar-me anar del tot. L’escolto un parell de vegades al dia i m’envolta amb una bombolla que tinc la sensació que em protegeix de tots i de tot. I em guardo la versió més recent en format acústic per quan vull comprovar si encara puc sentir com se’m posa la pell de gallina o ja la dono per extingida com els dinosaures. Afortunadament encara m’emocionen algunes coses i poquetes persones. Mantenir-ho ja seria més del que preveia fa uns mesos.
Amb ells és diferent perquè tenen la capacitat de rescatar-me de les brases sense fer res. Com en aquelles matinades – moltes - en les que em desperto perseguint-me la cua i amb el pilot encès que m’avisa que estic a res de trencar el motor. Llavors em col·loco entre els dos i tot es rebobina fins aquell instant en que el meu món es va parar i que ara pagaria perquè hagués estat el darrer. La seva escalfor, sentir-los respirar i notar que estem connectats em permet seguir parlant amb el Wilson igual que feia Tom Hanks a Nàufrag. Quan no hi són ja és una altra història que no puc pretendre explicar ordenant unes quantes paraules.
Els ideals ho compliquen tot. Seria molt millor no tenir-ne o limitar-los a aquells que t’ajuden en el dia a dia. La resta et maten lentament perquè es van allunyant a mida que tu t’hi atanses. Un autor va dir fa uns dies en la presentació d’un llibre a la que vaig anar que l’horitzó està sempre a 22,5 quilòmetres. Mai m’ho havia plantejat però de seguida vaig veure clar que els ideals també estan allà. Els veiem, sabem que hi són i en alguns moments fins i tot ens ajuden a seguir el nostre camí, però mai aconseguim arribar-hi. Canalitzar en clau positiva la frustració que ens causen deu ser una drecera cap a la felicitat. Jo no l’he trobat ni crec que ho faci però ara almenys ja tinc clar que estan a 22,5 quilòmetres.
Estaven fent una ascensió a un pic de l’estat de Montana quan una allau de tardor els va sorprendre. De res els va valer ser unes figures emergents de l’alpinisme i l’esquí de muntanya i anar més que preparats. La vida és així i tria per si sola. Ell va poder sortir de sota la neu però no va poder trobar la seva companya que a més era la seva parella sentimental. Kennedy Hayden (vint i pocs) va tornar a la casa que tots dos compartien i l’endemà mateix va decidir que la seva vida no tenia sentit sense l’Inge. Cal ser valent i tenir-ho molt clar. És una història d’aquest mateix mes que em va impactar en tots els seus detalls però sobretot per la reacció dels pares del noi que van fer públic un comunicat on feien palesa a parts iguals la tristesa i la comprensió per la decisió presa pel seu fill de treure’s la vida.
Em passa sovint que barrejo la sensació de sentir-me enganyat amb la de frustració pel fet que les coses no surtin com jo vull. Tinc clar que són sensacions diferents però no com distingir-les. Sense anar més lluny, l’altre dia em va passar amb ella, que sempre ha adoptat una postura equidistant en el meu tsunami, i que per uns moments va ser la explicació de tots els meus mals. La bona notícia és que ho vaig saber reconduir en uns minuts. La dolenta és que ho vaig fer, com sempre, cedint en tot i conformant-me amb un nou dibuix que no era ni de bon tros el que portava al cap quan havia entrat per aquella porta una estona abans. Quan em vaig mirar al mirall del cotxe buscant, com sempre, respostes impossibles encara no sabia la teoria dels 22,5 quilòmetres i no l’havia pogut adaptar a aquesta realitat que m’ofega i m’atabala a parts iguals.
No es pot viure així, perseguint la teva pròpia ombra i alimentant fantasmes que només veus tu. I em sento culpable de sentir-me malament perquè segurament ni n’hi ha per tant ni tinc raó. Però és el que sento quan els dies de la setmana es persegueixen entre ells i s’enfronten en una guerra en la que no hi ha guanyadors i si un perdedor clar, o quan la buidor de casa meva em tortura i m’esclafa com a una formiga.
En la presentació d’aquell llibre també vaig aprendre que les abraçades han de durar mínim 6 segons. O això, o passen a ser un formulisme que no ens aporta res. Les de veritat, les que et marquen, les que t’ajuden a posar color als dies grisos no poden baixar de 6 segons. És un tema de reacció del nostre cervell, d’impacte químic ... Teories complicades però que en tot cas estan a les antípodes de la meva realitat. És evident que el camí no és aquest. El meu horitzó no està a 22,5 quilòmetres ni de conya i deu fer segles que cap abraçada arriba a la meitat de 6 segons. Toca reflexionar sobre la vida i valorar-la en silenci. Ja no hi ha preguntes així que ja no cal seguir buscant respostes. Podria dir que no em reconec quan en miro al mirall però seria mentida. Sempre he estat atrapat en aquell retrovisor de cotxe, convivint amb la meva pròpia inseguretat i mirant de sobreviure’m a mi mateix. Ella li deia egoisme. Igual si.
Amb ells és diferent perquè tenen la capacitat de rescatar-me de les brases sense fer res. Com en aquelles matinades – moltes - en les que em desperto perseguint-me la cua i amb el pilot encès que m’avisa que estic a res de trencar el motor. Llavors em col·loco entre els dos i tot es rebobina fins aquell instant en que el meu món es va parar i que ara pagaria perquè hagués estat el darrer. La seva escalfor, sentir-los respirar i notar que estem connectats em permet seguir parlant amb el Wilson igual que feia Tom Hanks a Nàufrag. Quan no hi són ja és una altra història que no puc pretendre explicar ordenant unes quantes paraules.
Els ideals ho compliquen tot. Seria molt millor no tenir-ne o limitar-los a aquells que t’ajuden en el dia a dia. La resta et maten lentament perquè es van allunyant a mida que tu t’hi atanses. Un autor va dir fa uns dies en la presentació d’un llibre a la que vaig anar que l’horitzó està sempre a 22,5 quilòmetres. Mai m’ho havia plantejat però de seguida vaig veure clar que els ideals també estan allà. Els veiem, sabem que hi són i en alguns moments fins i tot ens ajuden a seguir el nostre camí, però mai aconseguim arribar-hi. Canalitzar en clau positiva la frustració que ens causen deu ser una drecera cap a la felicitat. Jo no l’he trobat ni crec que ho faci però ara almenys ja tinc clar que estan a 22,5 quilòmetres.
Estaven fent una ascensió a un pic de l’estat de Montana quan una allau de tardor els va sorprendre. De res els va valer ser unes figures emergents de l’alpinisme i l’esquí de muntanya i anar més que preparats. La vida és així i tria per si sola. Ell va poder sortir de sota la neu però no va poder trobar la seva companya que a més era la seva parella sentimental. Kennedy Hayden (vint i pocs) va tornar a la casa que tots dos compartien i l’endemà mateix va decidir que la seva vida no tenia sentit sense l’Inge. Cal ser valent i tenir-ho molt clar. És una història d’aquest mateix mes que em va impactar en tots els seus detalls però sobretot per la reacció dels pares del noi que van fer públic un comunicat on feien palesa a parts iguals la tristesa i la comprensió per la decisió presa pel seu fill de treure’s la vida.
Em passa sovint que barrejo la sensació de sentir-me enganyat amb la de frustració pel fet que les coses no surtin com jo vull. Tinc clar que són sensacions diferents però no com distingir-les. Sense anar més lluny, l’altre dia em va passar amb ella, que sempre ha adoptat una postura equidistant en el meu tsunami, i que per uns moments va ser la explicació de tots els meus mals. La bona notícia és que ho vaig saber reconduir en uns minuts. La dolenta és que ho vaig fer, com sempre, cedint en tot i conformant-me amb un nou dibuix que no era ni de bon tros el que portava al cap quan havia entrat per aquella porta una estona abans. Quan em vaig mirar al mirall del cotxe buscant, com sempre, respostes impossibles encara no sabia la teoria dels 22,5 quilòmetres i no l’havia pogut adaptar a aquesta realitat que m’ofega i m’atabala a parts iguals.
No es pot viure així, perseguint la teva pròpia ombra i alimentant fantasmes que només veus tu. I em sento culpable de sentir-me malament perquè segurament ni n’hi ha per tant ni tinc raó. Però és el que sento quan els dies de la setmana es persegueixen entre ells i s’enfronten en una guerra en la que no hi ha guanyadors i si un perdedor clar, o quan la buidor de casa meva em tortura i m’esclafa com a una formiga.
En la presentació d’aquell llibre també vaig aprendre que les abraçades han de durar mínim 6 segons. O això, o passen a ser un formulisme que no ens aporta res. Les de veritat, les que et marquen, les que t’ajuden a posar color als dies grisos no poden baixar de 6 segons. És un tema de reacció del nostre cervell, d’impacte químic ... Teories complicades però que en tot cas estan a les antípodes de la meva realitat. És evident que el camí no és aquest. El meu horitzó no està a 22,5 quilòmetres ni de conya i deu fer segles que cap abraçada arriba a la meitat de 6 segons. Toca reflexionar sobre la vida i valorar-la en silenci. Ja no hi ha preguntes així que ja no cal seguir buscant respostes. Podria dir que no em reconec quan en miro al mirall però seria mentida. Sempre he estat atrapat en aquell retrovisor de cotxe, convivint amb la meva pròpia inseguretat i mirant de sobreviure’m a mi mateix. Ella li deia egoisme. Igual si.
