Fa dies que hi penso. De fet crec que no he deixat de pensar-hi des de que em vaig fer gran de cop saltant-me totes les etapes intermèdies i quedant-me incomplert. Una mica com aquells plàtans que un dia estan verds i l’endemà ja estan tan marrons que van de cap al cubell de la brossa. Vaig començar a pensar massa aviat - i massa - , i ja és un mal hàbit que no m’he tret de sobre. I la felicitat sempre ha estat un tema recurrent que m’ha generat infinitat de neguits i preguntes, i rarament respostes fiables.
Matthieu Ricard és l’home més feliç del món. És la conclusió a la que han arribat un grup de científics de la Universitat de Wisconsin després d’haver estudiat el seu cervell amb constants ressonàncies magnètiques nuclears que els han deixat totalment fascinats. 256 sensors van mesurar el seu nivell d’estrès, irritabilitat, enuig, plaer, satisfacció i moltes altres sensacions diferents que li passaven pel cap igual que van fer amb centenars de voluntaris. La forquilla anava del 0,3 pels més infeliços al -0,3 pels més propers a la felicitat. El seu estratosfèric -0,45 no només li atorga una indiscutible primera posició sinó que supera els límits establerts pel propi estudi científic.
M’he llegit vàries entrevistes que li han fet i també he vist alguna conferència en les que ha participat, i la veritat és que les seves reflexions no deixen indiferent. Continuo sense tenir clar si la felicitat existeix o no, però com a mínim he aprés que no està on la busquem la majoria. A mi no em fan falta sensors per saber que estic més o menys al voltant del 0. Fins i tot en això soc equidistant i políticament correcte. Algun terratrèmol fa que tot trontolli de tant en tant però al voltant del 0 s’hi sobreviu bé. La tàctica del “ni si ni no ni tot el contrari” segur que no em permet perseguir al Matthieu i la seva felicitat però si que em deixa avançar sense gaires ensurts.
Trobo a faltar aquelles etapes que em vaig saltar i que segur que m’haguessin dotat de molta més perspectiva per afrontar el laberint en què s’ha acabat convertint tot plegat. Haver-me equivocat molt més i sobretot haver-me equivocat molt abans per haver pogut tenir marge de maniobra. Pagaria per haver patinat més sovint i per no haver descobert la calculadora de riscos que m’acompanya des que tinc ús de raó. I també, perquè no, per haver estat més el que els altres volien que fossi i menys el que sempre he sentit que havia de ser.
Els moments de lucidesa són els pitjors. Quan ho veus tot tan clar que estàs a punt de llançar-te sense valorar les conseqüències i tot t’importa menys que aquell precís instant en el que els dimonis dormen i pots enganyar-te pensant que tot s’ha acabat. Per sort duren poc i de seguida tot es torna tan borrós com sempre. Soc especialista en camuflar-me entre la boira i reconstruir-me amb un manual de l’Ikea i un parell d’eines d’aquelles que només utilitzes una vegada. Ningú se’n adona perquè tots tenim cara b i la combinació per accedir a la meva és tan complexa que ni jo sabria desxifrar-la.
Matthieu Ricard no ho sap però hi ha una enginyer alemany que es diu Stefan Thomas que ha de parlar amb ell urgentment. Res a veure amb els coneixements del doctor francès en genètica cel·lular sinó més aviat amb la contrasenya de la felicitat. Segurament el reconvertit a monjo budista li diria que busqui en el seu interior i que si vol apostar fort com ell va fer, ho deixi tot enrere i l’acompanyi al seu retir espiritual enmig de les muntanyes tibetanes. El que necessita l’Stefan, però, és molt més tangible. El 2011 va adquirir més de 7.000 bitcoins que en aquells moments no tenien cap valor pràctic. Va ser un visionari perquè ara valen més de 200 milions de dòlars. El problema de l’Stefan és que ha oblidat la contrasenya per desbloquejar el seu wallet on guarda aquesta fortuna. Disposa de 10 intents per accedir-hi i ja n’ha utilitzat 8 sense èxit. 2 més i 200 milions de dòlars s’hauran volatilitzat per sempre més.
M’imagino el Matthieu llegint la història de l’Stefan al New York Times a les 5 del matí mentre espera que soni el gong del seu monestir de Sechen Tennyi Dargyeling avisant-lo de la primera meditació del dia, i no puc evitar que se m’escapi un somriure de complicitat amb tots dos. I mentrestant l’Stefan teclejant la contrasenya per desena vegada amb l’adrenalina sortint-li per les orelles i a punt de volatilitzar-se com la fortuna que té a un sol clic.
“Som una joguina en mans dels nostres conflictes interiors, emocions pertorbadores i pulsions”. Carai amb el Matthieu. Estic per comprar-me un bitllet d’avió només d’anada amb destí Katmandú. A menys que trobi la manera de recuperar la contrasenya de l’Stefan i arribar a un acord amb ell i amb els seus bitcoins, clar.
Matthieu Ricard és l’home més feliç del món. És la conclusió a la que han arribat un grup de científics de la Universitat de Wisconsin després d’haver estudiat el seu cervell amb constants ressonàncies magnètiques nuclears que els han deixat totalment fascinats. 256 sensors van mesurar el seu nivell d’estrès, irritabilitat, enuig, plaer, satisfacció i moltes altres sensacions diferents que li passaven pel cap igual que van fer amb centenars de voluntaris. La forquilla anava del 0,3 pels més infeliços al -0,3 pels més propers a la felicitat. El seu estratosfèric -0,45 no només li atorga una indiscutible primera posició sinó que supera els límits establerts pel propi estudi científic.
M’he llegit vàries entrevistes que li han fet i també he vist alguna conferència en les que ha participat, i la veritat és que les seves reflexions no deixen indiferent. Continuo sense tenir clar si la felicitat existeix o no, però com a mínim he aprés que no està on la busquem la majoria. A mi no em fan falta sensors per saber que estic més o menys al voltant del 0. Fins i tot en això soc equidistant i políticament correcte. Algun terratrèmol fa que tot trontolli de tant en tant però al voltant del 0 s’hi sobreviu bé. La tàctica del “ni si ni no ni tot el contrari” segur que no em permet perseguir al Matthieu i la seva felicitat però si que em deixa avançar sense gaires ensurts.
Trobo a faltar aquelles etapes que em vaig saltar i que segur que m’haguessin dotat de molta més perspectiva per afrontar el laberint en què s’ha acabat convertint tot plegat. Haver-me equivocat molt més i sobretot haver-me equivocat molt abans per haver pogut tenir marge de maniobra. Pagaria per haver patinat més sovint i per no haver descobert la calculadora de riscos que m’acompanya des que tinc ús de raó. I també, perquè no, per haver estat més el que els altres volien que fossi i menys el que sempre he sentit que havia de ser.
Els moments de lucidesa són els pitjors. Quan ho veus tot tan clar que estàs a punt de llançar-te sense valorar les conseqüències i tot t’importa menys que aquell precís instant en el que els dimonis dormen i pots enganyar-te pensant que tot s’ha acabat. Per sort duren poc i de seguida tot es torna tan borrós com sempre. Soc especialista en camuflar-me entre la boira i reconstruir-me amb un manual de l’Ikea i un parell d’eines d’aquelles que només utilitzes una vegada. Ningú se’n adona perquè tots tenim cara b i la combinació per accedir a la meva és tan complexa que ni jo sabria desxifrar-la.
Matthieu Ricard no ho sap però hi ha una enginyer alemany que es diu Stefan Thomas que ha de parlar amb ell urgentment. Res a veure amb els coneixements del doctor francès en genètica cel·lular sinó més aviat amb la contrasenya de la felicitat. Segurament el reconvertit a monjo budista li diria que busqui en el seu interior i que si vol apostar fort com ell va fer, ho deixi tot enrere i l’acompanyi al seu retir espiritual enmig de les muntanyes tibetanes. El que necessita l’Stefan, però, és molt més tangible. El 2011 va adquirir més de 7.000 bitcoins que en aquells moments no tenien cap valor pràctic. Va ser un visionari perquè ara valen més de 200 milions de dòlars. El problema de l’Stefan és que ha oblidat la contrasenya per desbloquejar el seu wallet on guarda aquesta fortuna. Disposa de 10 intents per accedir-hi i ja n’ha utilitzat 8 sense èxit. 2 més i 200 milions de dòlars s’hauran volatilitzat per sempre més.
M’imagino el Matthieu llegint la història de l’Stefan al New York Times a les 5 del matí mentre espera que soni el gong del seu monestir de Sechen Tennyi Dargyeling avisant-lo de la primera meditació del dia, i no puc evitar que se m’escapi un somriure de complicitat amb tots dos. I mentrestant l’Stefan teclejant la contrasenya per desena vegada amb l’adrenalina sortint-li per les orelles i a punt de volatilitzar-se com la fortuna que té a un sol clic.
“Som una joguina en mans dels nostres conflictes interiors, emocions pertorbadores i pulsions”. Carai amb el Matthieu. Estic per comprar-me un bitllet d’avió només d’anada amb destí Katmandú. A menys que trobi la manera de recuperar la contrasenya de l’Stefan i arribar a un acord amb ell i amb els seus bitcoins, clar.
