Va ser un dels molts moments en que tot no és suficient i només serveix per poder mirar-se al mirall sense haver de baixar la mirada. N’hi ha molts així, i acostumem a no processar-los bé perquè ens pensem que tot gira al nostre voltant, quan en realitat no som més que satèl·lits minúsculs que anem donant voltes com una baldufa. I vam patir molt, moltíssim. Tant, que era més fàcil descarrilar que seguir de peu com un boxejador al límit del K.O., però que es resisteix a deixar-se caure sobre la lona per escoltar de fons el compte enrere i ser, per fi, lliure. Va ser, com canta Eminem a la mai prou valorada “Beautiful pain”, un dolor agradable, que primer ens va unir de manera inesperada i després ens va servir per situar-nos sense drames i amb tota la naturalitat que vam poder rescatar del naufragi.
Amb el temps acabem tenint clar que una mirada té més valor que les paraules i que donar-se la mà quan estàs caient al buit pot alliberar més adrenalina que la pròpia sensació de vertigen. No sabria dir perquè va ser així. Va sorgir sense més com la majoria de les coses maques que ens passen a la vida i que no tenen cap explicació racional. I va ser com relativitzar-ho tot plegat en un accelerador de partícules en el que els seus 8.000 imants provoquen el caos amb l’objectiu de tornar al big bang original. Així va anar, contra tot pronòstic i desafiant qualsevol tipus de lògica. Feia temps que no veia tanta complicitat i tanta empatia en un mateix grup i només per això ja va valdre la pena.
Sempre m’han agradat els secrets compartits encara que només sigui per la curiositat de saber qui els trairà. I també la mística que es desprèn dels grups quan afronten reptes de manera conjunta i la èpica de saber que vas a caçar elefants amb un matamosques. Tot perfectament desordenat entre quatre parets i escrit en jeroglífics que només poden interpretar aquells que s’atreveixen a llegir entre línies. Tot acaba sent com un joc gegant i interminable perquè sempre hi ha un nou repte més recargolat que l’anterior. Així vaig afrontar aquest, sense saber si algú entendria alguna cosa del que volia dir, i encara menys si aconseguiria transmetre una mil·lèsima part del que m’agradaria. No era fàcil, gens. Però quan tens clar que la majoria de les coses no depenen de tu, tot acaba sent menys complex del que semblava.
Hi tornarem d’aquí un temps i ens tornarem a estavellar contra un mur que no tindrà en compte tot allò que a nosaltres ens sembla que ens hauria de permetre ser més del que som. Però hi tornarem perquè hi ha coses compartides que tenen tant valor que no es pot calcular i tornar-hi les posa de relleu i ens recorda que som la suma dels instants que hem viscut i no de les línies d’arribada que hem creuat. I fins i tot és probable que no sigui igual per l’acció del temps en tots i cadascú de nosaltres, i acabem enyorant el passat i renegant del present, però així i tot valdrà la pena mirar de reprendre les sensacions en el mateix punt on les vam deixar.
Ens tornem sibarites de tot allò que ens fa sentir bé i acostumem a fugir sense mirar enrere quan alguna cosa ens recorda que som limitats i que tot és efímer. Vaig tornar al lloc exacte on fa un temps em vaig sentir invencible i on per sort o per desgràcia algú va immortalitzar aquell moment. Aquesta vegada, però, m’hi vaig trobar la meva Nemesis i vaig experimentar una impotència tan majúscula que només algú com Eduardo Galeano seria capaç de descriure. “ El món a l'inrevés ens ensenya a patir la realitat en lloc de canviar-la, a oblidar el passat en lloc d'escoltar-lo i a acceptar el futur en lloc de imaginar-lo.” Si, en aquell lloc insignificant del planeta terra hi tenia un dels millors instants de la meva vida, i ara amb la destrossa de la batalla encara fumejant, n’hi he afegit un altre tant o més especial. Segur que costa d’entendre que es pugui perdre guanyant i guanyar perdent. Jo he trigat uns quants anys.
M’hagués quedat allà fins al final i és una sensació que rarament pot competir amb la meva necessitat vital de tornar al meu amagatall anònim que ja fa temps que no comparteixo amb ningú. Tot s’anava fent petit al retrovisor del taxi per recordar-me que els principis i els finals s’encadenen interminablement amb una cadència que no podem controlar i que ens tortura o ens allibera amb la mateixa facilitat. El privilegi és quedar-se atrapat de tant en tant en algun d’aquests bucles que dibuixen infinitat de cercles concèntrics i que et deixen a tocar de la felicitat. Tot té a veure amb l’atracció i de com som capaços de gestionar el que ens arrossega i el que ens repulsa. Trilions de partícules de matèria que xoquen frontalment provocant el caos i, cada molt de temps, també un cert ordre. Un calidoscopi gegant amb formes i colors, emocions intangibles, alguns jeroglífics i molts, moltíssims imants. Concretament 8.000.
Amb el temps acabem tenint clar que una mirada té més valor que les paraules i que donar-se la mà quan estàs caient al buit pot alliberar més adrenalina que la pròpia sensació de vertigen. No sabria dir perquè va ser així. Va sorgir sense més com la majoria de les coses maques que ens passen a la vida i que no tenen cap explicació racional. I va ser com relativitzar-ho tot plegat en un accelerador de partícules en el que els seus 8.000 imants provoquen el caos amb l’objectiu de tornar al big bang original. Així va anar, contra tot pronòstic i desafiant qualsevol tipus de lògica. Feia temps que no veia tanta complicitat i tanta empatia en un mateix grup i només per això ja va valdre la pena.
Sempre m’han agradat els secrets compartits encara que només sigui per la curiositat de saber qui els trairà. I també la mística que es desprèn dels grups quan afronten reptes de manera conjunta i la èpica de saber que vas a caçar elefants amb un matamosques. Tot perfectament desordenat entre quatre parets i escrit en jeroglífics que només poden interpretar aquells que s’atreveixen a llegir entre línies. Tot acaba sent com un joc gegant i interminable perquè sempre hi ha un nou repte més recargolat que l’anterior. Així vaig afrontar aquest, sense saber si algú entendria alguna cosa del que volia dir, i encara menys si aconseguiria transmetre una mil·lèsima part del que m’agradaria. No era fàcil, gens. Però quan tens clar que la majoria de les coses no depenen de tu, tot acaba sent menys complex del que semblava.
Hi tornarem d’aquí un temps i ens tornarem a estavellar contra un mur que no tindrà en compte tot allò que a nosaltres ens sembla que ens hauria de permetre ser més del que som. Però hi tornarem perquè hi ha coses compartides que tenen tant valor que no es pot calcular i tornar-hi les posa de relleu i ens recorda que som la suma dels instants que hem viscut i no de les línies d’arribada que hem creuat. I fins i tot és probable que no sigui igual per l’acció del temps en tots i cadascú de nosaltres, i acabem enyorant el passat i renegant del present, però així i tot valdrà la pena mirar de reprendre les sensacions en el mateix punt on les vam deixar.
Ens tornem sibarites de tot allò que ens fa sentir bé i acostumem a fugir sense mirar enrere quan alguna cosa ens recorda que som limitats i que tot és efímer. Vaig tornar al lloc exacte on fa un temps em vaig sentir invencible i on per sort o per desgràcia algú va immortalitzar aquell moment. Aquesta vegada, però, m’hi vaig trobar la meva Nemesis i vaig experimentar una impotència tan majúscula que només algú com Eduardo Galeano seria capaç de descriure. “ El món a l'inrevés ens ensenya a patir la realitat en lloc de canviar-la, a oblidar el passat en lloc d'escoltar-lo i a acceptar el futur en lloc de imaginar-lo.” Si, en aquell lloc insignificant del planeta terra hi tenia un dels millors instants de la meva vida, i ara amb la destrossa de la batalla encara fumejant, n’hi he afegit un altre tant o més especial. Segur que costa d’entendre que es pugui perdre guanyant i guanyar perdent. Jo he trigat uns quants anys.
M’hagués quedat allà fins al final i és una sensació que rarament pot competir amb la meva necessitat vital de tornar al meu amagatall anònim que ja fa temps que no comparteixo amb ningú. Tot s’anava fent petit al retrovisor del taxi per recordar-me que els principis i els finals s’encadenen interminablement amb una cadència que no podem controlar i que ens tortura o ens allibera amb la mateixa facilitat. El privilegi és quedar-se atrapat de tant en tant en algun d’aquests bucles que dibuixen infinitat de cercles concèntrics i que et deixen a tocar de la felicitat. Tot té a veure amb l’atracció i de com som capaços de gestionar el que ens arrossega i el que ens repulsa. Trilions de partícules de matèria que xoquen frontalment provocant el caos i, cada molt de temps, també un cert ordre. Un calidoscopi gegant amb formes i colors, emocions intangibles, alguns jeroglífics i molts, moltíssims imants. Concretament 8.000.
