Mai he perdut el control. I quan dic mai, és mai. Pels que som políticament correctes no té mèrit. La nostra escala de valors, els filtres ètics i la fidelitat a les idees i les persones no ens permeten plantejar-nos haver de passar comptes de hipotètics fets i actuacions d’un moment de “deixar-se portar”. Mai. Ho parlava amb ella fa uns mesos i li recomanava i gairebé exigia que no anés pel mateix camí. És el bo i el correcte però ni et condueix a la felicitat ni t’estalvia haver de passar per situacions traumàtiques en clau sentimental. I en canvi deixes passar de llarg molts moments que et donarien plaer i felicitat instantània. És com menjar-se un croissant farcit de xocolata. Plaer a l’instant i subidon que es caduca ràpid. Però al cap i a la fi tots els plaers són efímers, fins i tot la xocolata.
I m’agradaria haver-ho fet o fer-ho i deixar-me portar per alguna situació o per algú, fer coses que mai faria, dir coses que mai diria, pensar coses que mai pensaria. Amb el comodí d’haver begut massa, d’haver sentit massa o simplement de recuperar els segles perduts controlant cada batec i cada reacció. No molestar i que no et molestin. La mal definida zona de confort, l’ideal de vida, vaja. I tot amb l’objectiu de sentir coses que probablement mai he sentit. Ni idea.
Podria dir-vos que he perdut el rumb i que per primera vegada sento que no controlo la meva vida. Que et quedes sense poder de reacció quan tot es capgira i els colors s’inverteixen. Que estic a mig camí entre la por i la curiositat per la descoberta forçada de nous horitzons i a mig camí també entre la ràbia i aquest sentiment de culpabilitat de no sé què però que em tortura. Que ens passem la vida perseguint una felicitat fictícia que gairebé sempre està formada per tones de renúncies i de frustracions. Ho tenia clar i m’atreviria a dir que fins i tot aquesta idea de la vida m’ha mantingut al llindar de la felicitat, veient passar els dies i apurant sentiments a comptagotes.
I si, tenia pistes suficients per saber que era una farsa però suposo que ja m’anava bé firmar-la indefinidament. I aquí entra en joc l’equilibri. Donar i rebre. El retorn. El feedback. Processar que estimar no significa que t’estimin i que donar tampoc significa que hagis de rebre. I pots baixar el llistó per anar-lo superant. Conformar-te amb respirar i prou però ni així t’assegures salvar-ho. Pots prostituir els sentiments, fins i tot per amor, però no és ètic demanar-li a ningú que ho faci...
Però no. L’instint de supervivència ens salva. Els que comptaves que hi serien i els que no. El paracaigudes que s’obra quan toca i tenir la sort de caure en un camp de cotó. Tot plegat per completar una cursa frenètica cap a una meta indefinida i que t’allunya d’una realitat que escanya. I perds plomes, moltes. I t’ofegues cada cinc minuts en un mar de dubtes que et porten al límit on ja no saps si rius o plores.
I si, viure era això i ho continuarà sent. Amb una altra cara i en un altre cos. Amb uns ulls diferents i una altra mirada. Amb nous batecs però sobretot amb una espina clavada que et treu sensibilitat i et fa més fort. Com una mena d’Iron Man que converteix la seva debilitat en una cuirassa indestructible.
I llavors quan ja no hi ha retorn t’agafen la mà tota la nit a canvi de res, reps aquella trucada inesperada que de sobte explica el passat, el present i qui sap si el futur o comparteixen amb tu una intimitat tan intima que és un tresor.
I et salva la vida, clar.
I m’agradaria haver-ho fet o fer-ho i deixar-me portar per alguna situació o per algú, fer coses que mai faria, dir coses que mai diria, pensar coses que mai pensaria. Amb el comodí d’haver begut massa, d’haver sentit massa o simplement de recuperar els segles perduts controlant cada batec i cada reacció. No molestar i que no et molestin. La mal definida zona de confort, l’ideal de vida, vaja. I tot amb l’objectiu de sentir coses que probablement mai he sentit. Ni idea.
Podria dir-vos que he perdut el rumb i que per primera vegada sento que no controlo la meva vida. Que et quedes sense poder de reacció quan tot es capgira i els colors s’inverteixen. Que estic a mig camí entre la por i la curiositat per la descoberta forçada de nous horitzons i a mig camí també entre la ràbia i aquest sentiment de culpabilitat de no sé què però que em tortura. Que ens passem la vida perseguint una felicitat fictícia que gairebé sempre està formada per tones de renúncies i de frustracions. Ho tenia clar i m’atreviria a dir que fins i tot aquesta idea de la vida m’ha mantingut al llindar de la felicitat, veient passar els dies i apurant sentiments a comptagotes.
I si, tenia pistes suficients per saber que era una farsa però suposo que ja m’anava bé firmar-la indefinidament. I aquí entra en joc l’equilibri. Donar i rebre. El retorn. El feedback. Processar que estimar no significa que t’estimin i que donar tampoc significa que hagis de rebre. I pots baixar el llistó per anar-lo superant. Conformar-te amb respirar i prou però ni així t’assegures salvar-ho. Pots prostituir els sentiments, fins i tot per amor, però no és ètic demanar-li a ningú que ho faci...
Però no. L’instint de supervivència ens salva. Els que comptaves que hi serien i els que no. El paracaigudes que s’obra quan toca i tenir la sort de caure en un camp de cotó. Tot plegat per completar una cursa frenètica cap a una meta indefinida i que t’allunya d’una realitat que escanya. I perds plomes, moltes. I t’ofegues cada cinc minuts en un mar de dubtes que et porten al límit on ja no saps si rius o plores.
I si, viure era això i ho continuarà sent. Amb una altra cara i en un altre cos. Amb uns ulls diferents i una altra mirada. Amb nous batecs però sobretot amb una espina clavada que et treu sensibilitat i et fa més fort. Com una mena d’Iron Man que converteix la seva debilitat en una cuirassa indestructible.
I llavors quan ja no hi ha retorn t’agafen la mà tota la nit a canvi de res, reps aquella trucada inesperada que de sobte explica el passat, el present i qui sap si el futur o comparteixen amb tu una intimitat tan intima que és un tresor.
I et salva la vida, clar.
