Passo llista cada matí quan em desperto i mai hi són. És curiós com apareixen gairebé cada nit en els meus somnis i en canvi la llum del dia els espanta i només em queda un rastre que mai m’he atrevit a seguir. Ella tampoc hi és, i això que estava segur que algun dia apareixeria per descongelar la imatge, i fer que tot tornés a ser com abans. Probablement és molt absurd plantejar-s’ho d’aquesta manera però a mi em fa sentir bé seguir aguantant el diluvi amb un paraigües mig trencat a la mà, i esperar si per un casual s’avança l’alineació dels planetes que està prevista pel 2492 i tot deixa de girar hipnòticament, i puc aturar aquesta caiguda al buit que mai s’acaba. Ben pensat potser no sabria ni tancar el paraigües si algun dia deixés de ploure. Acabem sent la suma del que anem vivint i el meu present no és massa diferent del que sempre m’havia imaginat. El meravellós accident van ser aquells anys compartits contra tota lògica i que em van fer arribar a pensar que durarien per sempre.
He mirat d’explicar-ho a la poca gent que m’envolta i tret de comptades excepcions que igual no em volen portar la contrària, la gran majoria no ho entén. És poc racional i completament absurd esperar un tren que saps que mai arribarà, però seria molt pitjor que acabés passant contra tot pronòstic i jo no estigués a l’andana amb el meu paraigües desmuntat i xop de dalt a baix. M’agrada aquesta imatge poètica i em connecta amb la meva essència idealista que m’agradaria que fos més flexible però que és més rígida que el ferro.
Al final sempre flotem. Potser pel nostre instint de supervivència o simplement perquè per enfonsar-se del tot cal alguna cosa més que un grapat de peces que no encaixen. Ahir va ser el primer dia que tornar a sentir la seva olor no em va esclafar com a un mosquit. Em continua esgarrapant la ferida i arrancant la crosta però ja no em desperta aquell instint d’escorpí que em convertia en el meu pitjor enemic. M’agrada caminar per la zona 0, i diria que cada vegada m’agrada més caminar-hi sol, i sent conscient que les meves limitacions comencen amb la renuncia a renegar del que sempre he sentit. M’interessa poc o gens el que sent la resta, i mirant d’aprendre a gestionar mínimament el que sento jo, ja en tinc més que suficient. Fa dies que escolto en bucle una cançó amb una lletra deliciosa que es pregunta quan temps podem existir suspesos en el buit i amb la imatge congelada. Diria que molt, perquè igual que sempre acabem flotant, també sempre acabem sols. Acostumar-s’hi no és més que un mecanisme de defensa personal que ens permet anticipar-nos a la erupció del volcà i convertir-lo en un glaciar a 70 º sota zero.
M’ho va explicar ja fa temps i ho va fer tan bé que se’m va quedar gravat. Deixem de sentir el buit quan ja en formem part. Al principi no ho veia clar i mirava d’entendre-ho desesperadament mentre m’anava difuminant segon a segon. Però tenia raó quan em va dir que un dia deixaria de fer-me preguntes i de buscar respostes, i em conformaria quedant-me suspès al mig del no res. I també em va dir que aquella sensació d’haver-me fallat a mi mateix es diluiria i que tot acabaria sent com quan tornes del dentista i comença a desaparèixer l’efecte de l’anestèsia. Seria com parar el temps quan encara estàs mig grogui però notes que comences a recuperar alguna sensació. Just allà, a mig camí de tot i suficientment allunyat del caos, hi ha un nirvana on el temps es para i l’espai deixa d’expandir-se i de contraure’s en el seu intent de desajustar-ho tot.
Ron Mallet, doctor en astrofísica a la universitat de Connecticut diu que té gairebé llesta una màquina del temps que ens hauria de permetre viatjar al passat en menys de 10 anys. El seu projecte Space Time Twisting by light s’inspira en la teoria de la relativitat formulada per Einstein i juga amb els conceptes de massa i energia lluminosa per aconseguir corbar el temps. He mirat d’entendre-ho i no cal dir que per algú com jo que ja s’encalla amb els protons, els neutrons i els electrons és missió impossible. Mallet ja fa temps que em va guanyar per la causa perquè la seva història m’és molt familiar i les inquietuds que el mouen encara més. Del que estic segur és que no dubtaria ni un instant a posar-me dins del seu artefacte diabòlic per mirar de tornar a aquells dos o tres instants del passat en que podria haver fet les coses molt millor. Seria la única manera de deixar de rebobinar compulsivament i de poder ordenar els meus temps per gestionar-ho una mica millor tot plegat.
He mirat d’explicar-ho a la poca gent que m’envolta i tret de comptades excepcions que igual no em volen portar la contrària, la gran majoria no ho entén. És poc racional i completament absurd esperar un tren que saps que mai arribarà, però seria molt pitjor que acabés passant contra tot pronòstic i jo no estigués a l’andana amb el meu paraigües desmuntat i xop de dalt a baix. M’agrada aquesta imatge poètica i em connecta amb la meva essència idealista que m’agradaria que fos més flexible però que és més rígida que el ferro.
Al final sempre flotem. Potser pel nostre instint de supervivència o simplement perquè per enfonsar-se del tot cal alguna cosa més que un grapat de peces que no encaixen. Ahir va ser el primer dia que tornar a sentir la seva olor no em va esclafar com a un mosquit. Em continua esgarrapant la ferida i arrancant la crosta però ja no em desperta aquell instint d’escorpí que em convertia en el meu pitjor enemic. M’agrada caminar per la zona 0, i diria que cada vegada m’agrada més caminar-hi sol, i sent conscient que les meves limitacions comencen amb la renuncia a renegar del que sempre he sentit. M’interessa poc o gens el que sent la resta, i mirant d’aprendre a gestionar mínimament el que sento jo, ja en tinc més que suficient. Fa dies que escolto en bucle una cançó amb una lletra deliciosa que es pregunta quan temps podem existir suspesos en el buit i amb la imatge congelada. Diria que molt, perquè igual que sempre acabem flotant, també sempre acabem sols. Acostumar-s’hi no és més que un mecanisme de defensa personal que ens permet anticipar-nos a la erupció del volcà i convertir-lo en un glaciar a 70 º sota zero.
M’ho va explicar ja fa temps i ho va fer tan bé que se’m va quedar gravat. Deixem de sentir el buit quan ja en formem part. Al principi no ho veia clar i mirava d’entendre-ho desesperadament mentre m’anava difuminant segon a segon. Però tenia raó quan em va dir que un dia deixaria de fer-me preguntes i de buscar respostes, i em conformaria quedant-me suspès al mig del no res. I també em va dir que aquella sensació d’haver-me fallat a mi mateix es diluiria i que tot acabaria sent com quan tornes del dentista i comença a desaparèixer l’efecte de l’anestèsia. Seria com parar el temps quan encara estàs mig grogui però notes que comences a recuperar alguna sensació. Just allà, a mig camí de tot i suficientment allunyat del caos, hi ha un nirvana on el temps es para i l’espai deixa d’expandir-se i de contraure’s en el seu intent de desajustar-ho tot.
Ron Mallet, doctor en astrofísica a la universitat de Connecticut diu que té gairebé llesta una màquina del temps que ens hauria de permetre viatjar al passat en menys de 10 anys. El seu projecte Space Time Twisting by light s’inspira en la teoria de la relativitat formulada per Einstein i juga amb els conceptes de massa i energia lluminosa per aconseguir corbar el temps. He mirat d’entendre-ho i no cal dir que per algú com jo que ja s’encalla amb els protons, els neutrons i els electrons és missió impossible. Mallet ja fa temps que em va guanyar per la causa perquè la seva història m’és molt familiar i les inquietuds que el mouen encara més. Del que estic segur és que no dubtaria ni un instant a posar-me dins del seu artefacte diabòlic per mirar de tornar a aquells dos o tres instants del passat en que podria haver fet les coses molt millor. Seria la única manera de deixar de rebobinar compulsivament i de poder ordenar els meus temps per gestionar-ho una mica millor tot plegat.
