No en vaig fer gaire temps però crec que el suficient com per a impregnar-me d’alguns conceptes que trenquen amb la nostra manera occidental d’afrontar la vida. De fet, aquest deu ser el motiu pel qual hi he buscat refugi sempre que he estat a punt de caure del cavall. I m’ha servit, i molt. Aprendre a aturar el temps, a meditar, a comunicar-te amb l’exterior i sobretot amb l’interior, a escoltar el teu cos, a deixar passar pensaments... Molts conceptes i tan profunds que no acabaríem.
Recordo que al principi tot era massa lent, massa suau i segurament també massa espiritual per algú com jo acostumat a un ritme molt més frenètic. I frenar costa, molt més que accelerar. I suposo que per això quan ell donava consignes per visualitzar i desplaçar la bola d’energia o per connectar-nos amb els nostres òrgans, a mi em produïa l’efecte contrari. I clar, li explicava i ni s’immutava, i això feria l’orgull d’un cavernícola del segle XX com jo. Però vaig persistir. Per trobar aquesta connexió física espiritual i per entendre que moltes vegades la lentitud et fa ser molt ràpid o que la força es troba en deixar-se anar i esperar el moment oportú per rendibilitzar la nostra energia. Si, crec que al cap dels mesos alguna cosa vaig entendre...
Ho he aplicat després en diversos episodis de la meva vida i amb bons resultats. Adoptar aquesta actitud més contemplativa i esperar que tot vagi passant com si es tractés d’una cadència lògica en la que poc o gens podem intervenir. Ser més d’encaixar que de picar i trobar-li el gust a guanyar petites batalles aprofitant més la feblesa de l’enemic que el nostre propi potencial. Va ser interessant i també quedava bé explicar que explorava territoris que la majoria de la gent ni s’ha plantejat mai. I a més, milers de milions de xinesos no poden estar equivocats.
Sempre he vist la vida com si fos una gran teranyina. Cada passa que fas està connectada amb l’anterior i dona sentit a la següent. Però pot passar que quan es trenca un dels fils, arrossegui la resta. La decisió està en tornar-la a teixir o acabar de trinxar-la del tot. No és fàcil avançar quan tot vibra i segurament la solució passa per adoptar una actitud més passiva i esperar que torni la calma. Per això aquest cop ni m’ho he plantejat. Hagués estat com pretendre matar un dinosaure amb un “tirachinas”, i clar, ja no estem per aquestes batalles èpiques.
Ella si. O al menys és el que veig en la foto que comparteix des de l’altra punta del món rodejada de nens que són feliços només pel fet de tenir-la allà. Deu ser una sensació brutal saber que estàs ajudant i notar que el que dones t’acaba retornant multiplicat per molt. Sempre ho ha explicat molt bé i ara segur que també ho haurà experimentat a fons. Molt valenta i terriblement coherent. La seva tornada serà dura però segur que ja ho sabia. Molt fan de Csikszentmihalyi i de la seva teoria del flow però sobretot totalment rendit a com ella la posa en pràctica i l’esprem com a una taronja.
La tardor és punyetera. M’ho va avisar en un d’aquells instants robats que per a mi són com pujar a agafar aire a la superfície i omplir els pulmons per a la següent apnea que saps on comença però no on acabarà ni quan durarà. Ho tenia clar però també està bé que et recordin evidències que si t’agafen amb la guàrdia baixa et poden tombar en un sospir. Si, és punyetera i també perillosa , especialment si vas amb el pas canviat mirant de ser mínimament feliç tot i saber que ja mai més tindràs aquell equilibri emocional que feia que la teranyina semblés molt més sòlida del que va resultar ser finalment.
Molts cops m’agradaria deixar de ser jo una estoneta. Pensar menys i reflexionar molt menys. No buscar refugi en uns valors que ja no tenen sentit i aparcar una ètica que surt molt bé a la foto però que en realitat ho enreda tot. Deixar de fer-me preguntes que mai tindran resposta i no acomodar-me en un silenci que ressona tan fort que m’obliga a serrar les dents cada dos per tres. I relativitzar, clar. Predicar amb l’exemple i passar una pàgina que sembla enganxada amb Super Glue i que si aconsegueixo passar algun dia m’enduré per endavant la meitat del llibre. Moure’m per la meva teranyina sense quedar-m’hi atrapat i deixar de fer l’escorpí cada cop que un instant s’entravessa al mig del camí. Si, la tardor és punyetera i encara més si no saps xiular.
Recordo que al principi tot era massa lent, massa suau i segurament també massa espiritual per algú com jo acostumat a un ritme molt més frenètic. I frenar costa, molt més que accelerar. I suposo que per això quan ell donava consignes per visualitzar i desplaçar la bola d’energia o per connectar-nos amb els nostres òrgans, a mi em produïa l’efecte contrari. I clar, li explicava i ni s’immutava, i això feria l’orgull d’un cavernícola del segle XX com jo. Però vaig persistir. Per trobar aquesta connexió física espiritual i per entendre que moltes vegades la lentitud et fa ser molt ràpid o que la força es troba en deixar-se anar i esperar el moment oportú per rendibilitzar la nostra energia. Si, crec que al cap dels mesos alguna cosa vaig entendre...
Ho he aplicat després en diversos episodis de la meva vida i amb bons resultats. Adoptar aquesta actitud més contemplativa i esperar que tot vagi passant com si es tractés d’una cadència lògica en la que poc o gens podem intervenir. Ser més d’encaixar que de picar i trobar-li el gust a guanyar petites batalles aprofitant més la feblesa de l’enemic que el nostre propi potencial. Va ser interessant i també quedava bé explicar que explorava territoris que la majoria de la gent ni s’ha plantejat mai. I a més, milers de milions de xinesos no poden estar equivocats.
Sempre he vist la vida com si fos una gran teranyina. Cada passa que fas està connectada amb l’anterior i dona sentit a la següent. Però pot passar que quan es trenca un dels fils, arrossegui la resta. La decisió està en tornar-la a teixir o acabar de trinxar-la del tot. No és fàcil avançar quan tot vibra i segurament la solució passa per adoptar una actitud més passiva i esperar que torni la calma. Per això aquest cop ni m’ho he plantejat. Hagués estat com pretendre matar un dinosaure amb un “tirachinas”, i clar, ja no estem per aquestes batalles èpiques.
Ella si. O al menys és el que veig en la foto que comparteix des de l’altra punta del món rodejada de nens que són feliços només pel fet de tenir-la allà. Deu ser una sensació brutal saber que estàs ajudant i notar que el que dones t’acaba retornant multiplicat per molt. Sempre ho ha explicat molt bé i ara segur que també ho haurà experimentat a fons. Molt valenta i terriblement coherent. La seva tornada serà dura però segur que ja ho sabia. Molt fan de Csikszentmihalyi i de la seva teoria del flow però sobretot totalment rendit a com ella la posa en pràctica i l’esprem com a una taronja.
La tardor és punyetera. M’ho va avisar en un d’aquells instants robats que per a mi són com pujar a agafar aire a la superfície i omplir els pulmons per a la següent apnea que saps on comença però no on acabarà ni quan durarà. Ho tenia clar però també està bé que et recordin evidències que si t’agafen amb la guàrdia baixa et poden tombar en un sospir. Si, és punyetera i també perillosa , especialment si vas amb el pas canviat mirant de ser mínimament feliç tot i saber que ja mai més tindràs aquell equilibri emocional que feia que la teranyina semblés molt més sòlida del que va resultar ser finalment.
Molts cops m’agradaria deixar de ser jo una estoneta. Pensar menys i reflexionar molt menys. No buscar refugi en uns valors que ja no tenen sentit i aparcar una ètica que surt molt bé a la foto però que en realitat ho enreda tot. Deixar de fer-me preguntes que mai tindran resposta i no acomodar-me en un silenci que ressona tan fort que m’obliga a serrar les dents cada dos per tres. I relativitzar, clar. Predicar amb l’exemple i passar una pàgina que sembla enganxada amb Super Glue i que si aconsegueixo passar algun dia m’enduré per endavant la meitat del llibre. Moure’m per la meva teranyina sense quedar-m’hi atrapat i deixar de fer l’escorpí cada cop que un instant s’entravessa al mig del camí. Si, la tardor és punyetera i encara més si no saps xiular.
