M’hi vaig passar una bona estona però no vaig aconseguir treure’n l’aigua clara. Per molt que m’ho vaig mirar, vaig seguir sense trobar cap diferencia entre un B i un MB. Ni els continguts, ni la cal·ligrafia, ni el traç… Res. Segur que hi ha altres ítems que els professionals deuen tenir en compte però també segur que no són suficients com per justificar estar per sobre o per sota de l’esglaó. Segurament l’arrodoniment a l’alça o a la baixa va en funció de l’estat d’ànim d’aquell dia, de si fa sol i estem positius o de si he pogut aparcar amb facilitat. Res a veure amb el que estem avaluant i encara menys amb la persona que espera el nostre veredicte. En aquest cas no té cap tipus d’importància però és inevitable establir un paral·lelisme amb moltes situacions que després hem d’afrontar en el nostre dia a dia.
Tot seria més fàcil sense matisos. O blanc o negre. Correcte o incorrecte. T’ho saps o no t’ho saps. La resta és maquillatge i entrenament per a esdevenir políticament correctes i no desviar-se de les normes establertes. L’escala de grisos és interminable i ens anestesia de la realitat. I el pitjor és que estem tan acostumats que sigui així que ho encaixem amb una naturalitat insultant. Una pastilla i a dormir.
Tenim unitats de mesura i eines que ens ajuden a classificar els mèrits acumulats en l’àmbit que sigui però també una facilitat crònica per anar col·locant etiquetes sense tenir tota la informació. Jutgem sense saber i emetem judicis de valor que segurament són correctes des de la nostra perspectiva però que no forçosament han de coincidir amb la realitat de l’altre costat del vidre. És un tema cultural i no té solució. Posem i ens posen etiquetes que primer ens acaben de definir la nostra personalitat i després acaben sent part de nosaltres mateixos i expliquen gairebé sempre la manera com ens veuen els altres.
Per això li deia l’altre dia que l’embolcall és gairebé tan important com el que hi ha dins. La imatge, la mà esquerra i la manera de relacionar-se amb els altres fan que el nucli sigui secundari. El postureig, vaja. No cal ser guay però si semblar-ho. No cal saber-ho tot però si que sembli que has donat el màxim per saber-ho. Ensenyem a falsejar els valors enlloc d’inculcar-los. Tot de cara a la galeria i pagant el preu de crear individus que no es qüestionen res i que aplicaran la mateixa formula diabòlica quan els toqui passar d’avaluats a examinadors.
Hi vaig pensar molt llegint “Per 13 raons” de Jay Asher i m’entretinc cada dilluns en aquest pensament mirant Merlí. El “Captain Fantastic” de Viggo Mortensen ja va ser massa. Em va fer entendre que pretendre canviar les regles del joc és una bogeria que no ens podem permetre, i que acceptar les normes i adaptar-nos hi tan com podem és la formula secreta de la coca cola. I a més, és com una clau mestra que serveix igual per les nostres tres vides, la pública, la privada i la secreta. I m’agradaria molt saber-li transmetre a ell i que entengués que el teatre és la clau i que saber fingir és un paraigües que ens permet ser feliços a sota, en la nostra intimitat, que és el que compta. Suposo que no funciona així i que s’haurà d’equivocar tant com ho he fet jo per descobrir aquesta drecera que no garanteix res però que almenys t’estalvia les corbes.
La part racional sempre ho té claríssim . L’altra, la emocional, és força més punyetera i es resisteix a entendre que no es pot morir per algú que no donaria per tu més que el que li sobra. Hem de fer equilibris entre les dues per sobreviure en aquesta contradicció permanent que és la pròpia vida quan en realitat el que ens fa sentir vius és tot allò que ens fa tremolar. I si, continuo sense saber distingir un B d’un MB i pensant que al final tot es redueix a la darrera persona en la que penses abans de tancar els ulls quan vas a dormir.
Fa dies que busco un parell de texans per jubilar-ne un altre parell que ja estan tan desgastats com jo. Estan en alguna botiga ves a saber on però soc incapaç de trobar-los. L’altre dia vaig estar a prop. Els tenia a la mà. La mateixa talla de fa mil anys, el color aquell ni molt fosc ni molt clar i el tall perfecte. Bingo. Però no. Quan me’ls vaig mirar del davant tenien aquells forats que ara estan de moda però que automàticament separen els nostres camins. Del darrera tots s’assemblen perillosament, con el B i el MB o com la llibertat i la soledat. És complicat encaixar i que t’encaixin i ens acabem conformant amb una mirada i la part de darrera dels texans perquè sabem que el que ens tira enrere està sempre al davant.
Tot seria més fàcil sense matisos. O blanc o negre. Correcte o incorrecte. T’ho saps o no t’ho saps. La resta és maquillatge i entrenament per a esdevenir políticament correctes i no desviar-se de les normes establertes. L’escala de grisos és interminable i ens anestesia de la realitat. I el pitjor és que estem tan acostumats que sigui així que ho encaixem amb una naturalitat insultant. Una pastilla i a dormir.
Tenim unitats de mesura i eines que ens ajuden a classificar els mèrits acumulats en l’àmbit que sigui però també una facilitat crònica per anar col·locant etiquetes sense tenir tota la informació. Jutgem sense saber i emetem judicis de valor que segurament són correctes des de la nostra perspectiva però que no forçosament han de coincidir amb la realitat de l’altre costat del vidre. És un tema cultural i no té solució. Posem i ens posen etiquetes que primer ens acaben de definir la nostra personalitat i després acaben sent part de nosaltres mateixos i expliquen gairebé sempre la manera com ens veuen els altres.
Per això li deia l’altre dia que l’embolcall és gairebé tan important com el que hi ha dins. La imatge, la mà esquerra i la manera de relacionar-se amb els altres fan que el nucli sigui secundari. El postureig, vaja. No cal ser guay però si semblar-ho. No cal saber-ho tot però si que sembli que has donat el màxim per saber-ho. Ensenyem a falsejar els valors enlloc d’inculcar-los. Tot de cara a la galeria i pagant el preu de crear individus que no es qüestionen res i que aplicaran la mateixa formula diabòlica quan els toqui passar d’avaluats a examinadors.
Hi vaig pensar molt llegint “Per 13 raons” de Jay Asher i m’entretinc cada dilluns en aquest pensament mirant Merlí. El “Captain Fantastic” de Viggo Mortensen ja va ser massa. Em va fer entendre que pretendre canviar les regles del joc és una bogeria que no ens podem permetre, i que acceptar les normes i adaptar-nos hi tan com podem és la formula secreta de la coca cola. I a més, és com una clau mestra que serveix igual per les nostres tres vides, la pública, la privada i la secreta. I m’agradaria molt saber-li transmetre a ell i que entengués que el teatre és la clau i que saber fingir és un paraigües que ens permet ser feliços a sota, en la nostra intimitat, que és el que compta. Suposo que no funciona així i que s’haurà d’equivocar tant com ho he fet jo per descobrir aquesta drecera que no garanteix res però que almenys t’estalvia les corbes.
La part racional sempre ho té claríssim . L’altra, la emocional, és força més punyetera i es resisteix a entendre que no es pot morir per algú que no donaria per tu més que el que li sobra. Hem de fer equilibris entre les dues per sobreviure en aquesta contradicció permanent que és la pròpia vida quan en realitat el que ens fa sentir vius és tot allò que ens fa tremolar. I si, continuo sense saber distingir un B d’un MB i pensant que al final tot es redueix a la darrera persona en la que penses abans de tancar els ulls quan vas a dormir.
Fa dies que busco un parell de texans per jubilar-ne un altre parell que ja estan tan desgastats com jo. Estan en alguna botiga ves a saber on però soc incapaç de trobar-los. L’altre dia vaig estar a prop. Els tenia a la mà. La mateixa talla de fa mil anys, el color aquell ni molt fosc ni molt clar i el tall perfecte. Bingo. Però no. Quan me’ls vaig mirar del davant tenien aquells forats que ara estan de moda però que automàticament separen els nostres camins. Del darrera tots s’assemblen perillosament, con el B i el MB o com la llibertat i la soledat. És complicat encaixar i que t’encaixin i ens acabem conformant amb una mirada i la part de darrera dels texans perquè sabem que el que ens tira enrere està sempre al davant.
