No sabria ni com explicar-ho però no ho canviaria per gairebé res. De fet, les coses inexplicables ja ho tenen això, t’atrapen i acaben de definir la teva personalitat i la manera com afrontes la vida. Va ser una casualitat perquè hi havia 2 paquets, i quan jo vaig arribar ja no vaig triar. El tema va anar així i va acabar definint una història d’amor d’aquelles que et marquen per sempre i que són innegociables. Sense cap sentit i contra tota lògica.
Quan les coses es torcen i posen a prova el que sentim és moment per reivindicar-se i entregar-se incondicionalment. No saltar del vaixell quan s’està enfonsant no és pràctic però ens defineix com a individus. Fins i tot crec que necessito algun naufragi de tant en tant per poder tirar de manual i subratllar i posar en negreta la meva escala de valors. Tots tenim les nostres estratègies per poder mirar-nos al mirall sense etzibar-li un cop de puny i la meva és aquesta. Poc convencional i encara menys rendible, però és la meva i és de les poques coses de les que n’estic totalment segur.
Ho hagués hagut de veure clar quan els meus dubtes em feien dubtar, i encara més quan els seus em posaven a prova dibuixant vàries corbes en qualsevol línia recta. Les preguntes que només es poden respondre amb un “si” sempre són perilloses, i quan el “si” acaba sent tan matisat que acaba semblant una treva, el que hauríem de fer és obrir el paracaigudes per saltar des del 1r pis. Mai ho fem i després tot es complica tant que acabem saltant des del terrat, però amb un paraigües. Seria infinitament més còmode encadenar respostes més o menys inventades i deixar les preguntes per aquells que saben gestionar el que contesten els altres. O callar, i deixar-nos portar pel moment, per la emoció o pel silenci.
Trobar aquella cançó em va costar mínim 2 setmanes. Localitzar-la a l’emissora de radio, mirar d’interpretar el que deia el locutor amb el seu accent rebuscat i esperar que algun dia les coordenades de la felicitat coincidissin amb els cd’s que podien estar al meu abast. Era un procés que em feia feliç i que vaig repetir infinitat de vegades per comprar petites dosis de felicitat que només he estat capaç de trobar en la música. Shazam em va descol·locar. Tres segons per trobar la cançó, tenir el vídeo i fins i tot la lletra. Un parell de minuts per tenir-la en propietat a qualsevol dispositiu i maquillar la realitat reproduint-la fins a desmuntar-la com he fet darrerament amb “Control” de Zoe Wees.
Ho veig amb ells sempre que estan amb mi. Tot ha ser al moment, impecable i instantani. Personalitzat fins a extrems que voregen el ridícul i exclusiu per sentir-se millor amb si mateix i sobretot en comparació als altres. Al principi em va fer gràcia això del Shazam però va aniquilar el meu procés de perseguir l’objectiu, de rondar-lo i a vegades fins i tot d’aconseguir-lo. Per això, ja no tinc clar que aquests avenços tecnològics facin que sigui millor. Segur que infinitament més pràctic i més còmode, però no millor. Automàtic, però anestesia pura per aquell trajecte que em feia sentir bé.
Les paraules ja no serveixen per explicar-ho. Per això, inexplicablement, 3 anys després em continua salvant i emocionant. Un àngel i un dimoni que m’acompanyen sempre i em recorden que tots portem a dins dos mons oposats que s’enfronten fins a deixar-nos exhausts. Aquesta setmana me’n he adonat que ho continuo veient tot igual perquè no m’he mogut ni un mil·límetre del punt on estava quan tot va explotar. Desorientat i mirant d’aprendre a no pensar per controlar uns dimonis que ja tinc assumit que són més forts que jo però amb els que ja convisc sense problema. Ells no em fan preguntes i jo m’estalvio les respostes. És un bon acord que em permet protegir els fràgils equilibris que ho mantenen tot sota control.
Potser si hagués arribat uns segons abans hagués pogut triar i aquella història hagués anat diferent. Potser la majoria d’històries serien unes altres si m’hagués arriscat a fer-les meves i no hagués deixat que anessin amb pilot automàtic. Segurament si pogués rebobinar m’acabaria decantant sempre per les altres opcions però llavors seria menys jo i més la resta. I ves a saber si com deia Isaac Asimov, “ ... la felicitat és no sentir que hauries d’estar en un altre lloc, fent una altra cosa, ser algú altre”. I no ho sento. Gens.
Quan les coses es torcen i posen a prova el que sentim és moment per reivindicar-se i entregar-se incondicionalment. No saltar del vaixell quan s’està enfonsant no és pràctic però ens defineix com a individus. Fins i tot crec que necessito algun naufragi de tant en tant per poder tirar de manual i subratllar i posar en negreta la meva escala de valors. Tots tenim les nostres estratègies per poder mirar-nos al mirall sense etzibar-li un cop de puny i la meva és aquesta. Poc convencional i encara menys rendible, però és la meva i és de les poques coses de les que n’estic totalment segur.
Ho hagués hagut de veure clar quan els meus dubtes em feien dubtar, i encara més quan els seus em posaven a prova dibuixant vàries corbes en qualsevol línia recta. Les preguntes que només es poden respondre amb un “si” sempre són perilloses, i quan el “si” acaba sent tan matisat que acaba semblant una treva, el que hauríem de fer és obrir el paracaigudes per saltar des del 1r pis. Mai ho fem i després tot es complica tant que acabem saltant des del terrat, però amb un paraigües. Seria infinitament més còmode encadenar respostes més o menys inventades i deixar les preguntes per aquells que saben gestionar el que contesten els altres. O callar, i deixar-nos portar pel moment, per la emoció o pel silenci.
Trobar aquella cançó em va costar mínim 2 setmanes. Localitzar-la a l’emissora de radio, mirar d’interpretar el que deia el locutor amb el seu accent rebuscat i esperar que algun dia les coordenades de la felicitat coincidissin amb els cd’s que podien estar al meu abast. Era un procés que em feia feliç i que vaig repetir infinitat de vegades per comprar petites dosis de felicitat que només he estat capaç de trobar en la música. Shazam em va descol·locar. Tres segons per trobar la cançó, tenir el vídeo i fins i tot la lletra. Un parell de minuts per tenir-la en propietat a qualsevol dispositiu i maquillar la realitat reproduint-la fins a desmuntar-la com he fet darrerament amb “Control” de Zoe Wees.
Ho veig amb ells sempre que estan amb mi. Tot ha ser al moment, impecable i instantani. Personalitzat fins a extrems que voregen el ridícul i exclusiu per sentir-se millor amb si mateix i sobretot en comparació als altres. Al principi em va fer gràcia això del Shazam però va aniquilar el meu procés de perseguir l’objectiu, de rondar-lo i a vegades fins i tot d’aconseguir-lo. Per això, ja no tinc clar que aquests avenços tecnològics facin que sigui millor. Segur que infinitament més pràctic i més còmode, però no millor. Automàtic, però anestesia pura per aquell trajecte que em feia sentir bé.
Les paraules ja no serveixen per explicar-ho. Per això, inexplicablement, 3 anys després em continua salvant i emocionant. Un àngel i un dimoni que m’acompanyen sempre i em recorden que tots portem a dins dos mons oposats que s’enfronten fins a deixar-nos exhausts. Aquesta setmana me’n he adonat que ho continuo veient tot igual perquè no m’he mogut ni un mil·límetre del punt on estava quan tot va explotar. Desorientat i mirant d’aprendre a no pensar per controlar uns dimonis que ja tinc assumit que són més forts que jo però amb els que ja convisc sense problema. Ells no em fan preguntes i jo m’estalvio les respostes. És un bon acord que em permet protegir els fràgils equilibris que ho mantenen tot sota control.
Potser si hagués arribat uns segons abans hagués pogut triar i aquella història hagués anat diferent. Potser la majoria d’històries serien unes altres si m’hagués arriscat a fer-les meves i no hagués deixat que anessin amb pilot automàtic. Segurament si pogués rebobinar m’acabaria decantant sempre per les altres opcions però llavors seria menys jo i més la resta. I ves a saber si com deia Isaac Asimov, “ ... la felicitat és no sentir que hauries d’estar en un altre lloc, fent una altra cosa, ser algú altre”. I no ho sento. Gens.
