A mi m’agrada el gener, i si, sobretot a partir del dia 7 que és quan tot torna a començar a girar. Les obligacions, la rutina i els camins marcats. La dosis justa d’aire per poder respirar i sobreviure. Els marges estrets que no et permeten equivocar-te massa sinó el just per sentir-te viu. A mi m’agrada veure com tothom es treu la careta i els bons tornen a ser bons i els altres tornen a ser dolents. I sobretot m’agrada que el temps torna a ser or i per pensar has de deixar de fer alguna altra cosa. De fet, som més vulnerables quan tenim més temps; és quan pensem massa i sentim poc. Quan tot s’accelera no tenim temps per pensar si sentim o pensem, i això ens fa més autèntics, descontaminats…
Desembre és temps de balanços i propòsits. Un manual de com entrar i sortir d’aquella espiral que se’ns empassa i ens tritura per acabar deixant-nos al cap d’un any al mateix lloc on estàvem desafiant al temps però sabent-nos perdedors a la vegada. En realitat desembre em mata de mil maneres diferents i sempre veig venir la bala però mai he estat capaç d’esquivar-la. Una mica – o molt – com Sisif i la seva roca …
I quan fem balanç i propòsits, de què ens podem queixar? De res i de tot. No tenim fre. Volem que ens estimin més, que ens valorin més, que ens necessitin més … Fa unes setmanes, ella em va enviar un whatsapp que ho va arrasar tot. Jo el vaig provocar per mirar de recuperar una ínfima part de la màgia que un dia vam compartir però no vaig calcular els efectes col·laterals. Només amb una foto de la realitat – precisa, això si – em va liquidar. I té raó. Fem – jo - , més i més coses per tal que els altres sempre estiguin en deute. I és així. És l’adrenalina de sentir que vas per davant i que ets imprescindible. Ens equivoquem. Ningú ho és més del que ho era ell, i un oceà de temps després, la vida continua com si no hagués passat res. El trobo a faltar una mica més cada any que passa. Definitivament, desembre em mata.
Ja fa temps que tinc clar que tots tenim tres vides. La pública i la privada son paral·leles. Una no s’entén sense l’altra. Totes dues les passem per la batedora del desembre i reneixen al gener per continuar escrivint la nostra vida. La secreta és el pebre. No tothom la té, i la majoria la confon amb la privada. Res a veure. No sabia ni que existia fins ara que l’he descobert. Elles, els reptes, les frustracions, les mirades, les converses a les tantes, el dit a la llaga. Tantes i tantes coses que ens allunyen del quotidià i que ens porten a una altra dimensió molt més espiritual. Ningú entendria el que ens aporta – almenys a mi – i això ho fa especial i únic. Sense objectiu, ni propòsit, ni balanç. Sense data de caducitat tot i ser conscients que tot s’acaba. Alquímia creada per nosaltres del no res i que ens fa millors i, aquí si, donant-ho tot i sense esperar res a canvi. Màgia, no? Què faríem amb un ventilador al Pol Nord o amb una estufa al Sàhara? Aquests som nosaltres en llocs i moments equivocats però contents de deambular de tan en tan per camins secrets on podem abocar tot allò que si es queda a dins no suposa més que un llast per les nostres altres vides on si que em de passar comptes. Aquí, a la secreta, no cal. Un luxe.
Doncs això, que desembre em mata i ja ni tant sols em resisteixo perquè se que em matarà igual. Em guardo la energia pel gener, per arrancar amb la màxima potència l’esprint que ens ha de dur fins al desembre següent. Aquest és el cicle. Controlar-lo i enriquir-lo ens apropa sense dubte a la felicitat. No ens cal saber el perquè el guant esquerra sempre té predilecció per la mà dreta (i viceversa, clar). No cal entendre-ho. En tot cas gaudir-ho. La teoria del caos una altra vegada i sempre. En formem part ho vulguem o no, i potser no controla les nostres vides però si els nostres batecs.
Doncs si, desembre em mata … però ara una mica menys.
Desembre és temps de balanços i propòsits. Un manual de com entrar i sortir d’aquella espiral que se’ns empassa i ens tritura per acabar deixant-nos al cap d’un any al mateix lloc on estàvem desafiant al temps però sabent-nos perdedors a la vegada. En realitat desembre em mata de mil maneres diferents i sempre veig venir la bala però mai he estat capaç d’esquivar-la. Una mica – o molt – com Sisif i la seva roca …
I quan fem balanç i propòsits, de què ens podem queixar? De res i de tot. No tenim fre. Volem que ens estimin més, que ens valorin més, que ens necessitin més … Fa unes setmanes, ella em va enviar un whatsapp que ho va arrasar tot. Jo el vaig provocar per mirar de recuperar una ínfima part de la màgia que un dia vam compartir però no vaig calcular els efectes col·laterals. Només amb una foto de la realitat – precisa, això si – em va liquidar. I té raó. Fem – jo - , més i més coses per tal que els altres sempre estiguin en deute. I és així. És l’adrenalina de sentir que vas per davant i que ets imprescindible. Ens equivoquem. Ningú ho és més del que ho era ell, i un oceà de temps després, la vida continua com si no hagués passat res. El trobo a faltar una mica més cada any que passa. Definitivament, desembre em mata.
Ja fa temps que tinc clar que tots tenim tres vides. La pública i la privada son paral·leles. Una no s’entén sense l’altra. Totes dues les passem per la batedora del desembre i reneixen al gener per continuar escrivint la nostra vida. La secreta és el pebre. No tothom la té, i la majoria la confon amb la privada. Res a veure. No sabia ni que existia fins ara que l’he descobert. Elles, els reptes, les frustracions, les mirades, les converses a les tantes, el dit a la llaga. Tantes i tantes coses que ens allunyen del quotidià i que ens porten a una altra dimensió molt més espiritual. Ningú entendria el que ens aporta – almenys a mi – i això ho fa especial i únic. Sense objectiu, ni propòsit, ni balanç. Sense data de caducitat tot i ser conscients que tot s’acaba. Alquímia creada per nosaltres del no res i que ens fa millors i, aquí si, donant-ho tot i sense esperar res a canvi. Màgia, no? Què faríem amb un ventilador al Pol Nord o amb una estufa al Sàhara? Aquests som nosaltres en llocs i moments equivocats però contents de deambular de tan en tan per camins secrets on podem abocar tot allò que si es queda a dins no suposa més que un llast per les nostres altres vides on si que em de passar comptes. Aquí, a la secreta, no cal. Un luxe.
Doncs això, que desembre em mata i ja ni tant sols em resisteixo perquè se que em matarà igual. Em guardo la energia pel gener, per arrancar amb la màxima potència l’esprint que ens ha de dur fins al desembre següent. Aquest és el cicle. Controlar-lo i enriquir-lo ens apropa sense dubte a la felicitat. No ens cal saber el perquè el guant esquerra sempre té predilecció per la mà dreta (i viceversa, clar). No cal entendre-ho. En tot cas gaudir-ho. La teoria del caos una altra vegada i sempre. En formem part ho vulguem o no, i potser no controla les nostres vides però si els nostres batecs.
Doncs si, desembre em mata … però ara una mica menys.
