Al final vaig caure. De fet tenia assumit que acabaria cedint davant del meu subconscient, que sempre m’agafa amb la guàrdia baixa quan m’aturo un instant per mirar enrere, i aconseguir entendre d’una vegada per totes de qui o de què estic fugint. El cas és que a mi sempre m’ha agradat passar l’aspiradora per casa. Normalment ho feia amb els cascs posats i em deixava portar pel ritme de la música en una catarsis que solia durar una mitja hora que mai he compartit amb ningú però que a mi em servia per donar-li corda a un rellotge que em tranquil·litzava saber que sempre estava al mateix lloc.
Ell o ella (ves a saber), que va arribar com un valor afegit, m’ha acabat prenent aquest moment íntim que em servia per a orientar-me i saber cap a on em portava aquella cursa frenètica amb un sol principi però amb molts finals. Era una evolució lògica per guanyar-li temps al temps. La tecnologia al meu servei per a poder disposar d’una hora setmanal per dedicar-me a mi mateix o a alguna altra activitat més interessant o productiva. Però a mi m’agradava i m’agrada passar l’aspiradora...
La primera vegada que la vaig desmuntar tenia claríssim que no seria capaç de tornar-la a posar en marxa. Massa peces i massa petites. Massa sensors i massa cables i plaques. Massa tot. Mai m’he interessat gaire per les coses que no m’han interessat i ara ho pago constantment i a un preu molt elevat (també amb les persones). Al final, però, vaig ser capaç de netejar-la i tornar-la a tenir operativa una hora després. Com nova i amb els seus quatre programes a màxim rendiment. Un èxit rotund que repeteixo setmanalment i que m’hauria de pujar l’autoestima. Però no. Abans em passava una hora a la setmana passant l’aspiradora i em relaxava i ara em passo la mateixa hora o més netejant una màquina per tal que ella pugui fer el que abans feia jo i que a més em servia de teràpia. I netejar sensors i afluixar cargols microscòpics em posa bastant frenètic. Tot molt intel·ligent. I per rematar-ho fa un parell de dies em va fer caure l’arbre de Nadal en el seu ímpetu imparable per completar la seva missió. El teatre de l’absurd al més pur estil Ionesco...
Em va encantar la representació de Nadal del col·legi de la meva filla. Rescatar Dickens de tant en tant sol acabar en un viatge introspectiu que et fa girar com una baldufa. Suposo que per això em va agradar i em va aniquilar a parts iguals en un dos per un que fa dies que no em trec del cap. I això que crec que, pel que fa als valors, estic a les antípodes del tal Scrooge. Però tot i així no puc evitar identificar-m’hi encara que sigui una mica. Igual són els sis o set Nadals que fa que vaig al cine sol com un mussol o potser que any si any no, no arribi ni a les campanades de cap d’any. A ell l’acaben torturant els fantasmes del passat, del present i del futur, i a mi em turmenta el seu, que fa dies – nits per ser més exactes – que em recorda que vaig directe a acabar com ell.
M’agradaria poder triar els meus somnis però no ho aconsegueixo. No estan malament però hi continuen sortint les persones equivocades i fan que em quedi atrapat al mig del no res, esperant que la ment es calmi, per poder trobar la sortida d’un laberint que ja començo a dubtar que en tingui. Com sempre, la rutina del gener ho endreçarà tot però ja no sé si em serveix seguir posant pegats a una ferida que ni sé si existeix. Suposo que ha arribat el moment de començar a negociar tot allò que no era negociable, de ser menys jo i més com s’ha de ser i de no controlar tant i de fer coses que mai faria. Ser més pragmàtic, menys idealista i separar d’una vegada per totes el que surt als meus somnis i la vida real.
Ella em va demanar si em serviria qualsevol, i m’agradaria tenir una resposta per la nostra propera cita, però no la tinc. Sempre he pensat que no però ara per ara m’agradaria que fos un si. La pregunta no era més que un crochet directe a la mandíbula per recordar-me que he de canviar si vull escapar d’aquestes sensacions que em petrifiquen i no em deixen anar ni cap endavant ni cap enrere. La paradoxa és que el canvi passa per acceptar-se primer a si mateix i no ho tinc gens fàcil. En un parell de setmanes la rutina em tornarà a fer de paraigües però intueixo que el tal Scrooge ha arribat per quedar-se. S’ha fet un raconet al meu cap i em xiuxiueja sense parar que ha arribat el moment de fer un triple mortal i d’acabar amb l’equilibri fictici que em serveix de refugi des de fa dècades.
Ell o ella (ves a saber), que va arribar com un valor afegit, m’ha acabat prenent aquest moment íntim que em servia per a orientar-me i saber cap a on em portava aquella cursa frenètica amb un sol principi però amb molts finals. Era una evolució lògica per guanyar-li temps al temps. La tecnologia al meu servei per a poder disposar d’una hora setmanal per dedicar-me a mi mateix o a alguna altra activitat més interessant o productiva. Però a mi m’agradava i m’agrada passar l’aspiradora...
La primera vegada que la vaig desmuntar tenia claríssim que no seria capaç de tornar-la a posar en marxa. Massa peces i massa petites. Massa sensors i massa cables i plaques. Massa tot. Mai m’he interessat gaire per les coses que no m’han interessat i ara ho pago constantment i a un preu molt elevat (també amb les persones). Al final, però, vaig ser capaç de netejar-la i tornar-la a tenir operativa una hora després. Com nova i amb els seus quatre programes a màxim rendiment. Un èxit rotund que repeteixo setmanalment i que m’hauria de pujar l’autoestima. Però no. Abans em passava una hora a la setmana passant l’aspiradora i em relaxava i ara em passo la mateixa hora o més netejant una màquina per tal que ella pugui fer el que abans feia jo i que a més em servia de teràpia. I netejar sensors i afluixar cargols microscòpics em posa bastant frenètic. Tot molt intel·ligent. I per rematar-ho fa un parell de dies em va fer caure l’arbre de Nadal en el seu ímpetu imparable per completar la seva missió. El teatre de l’absurd al més pur estil Ionesco...
Em va encantar la representació de Nadal del col·legi de la meva filla. Rescatar Dickens de tant en tant sol acabar en un viatge introspectiu que et fa girar com una baldufa. Suposo que per això em va agradar i em va aniquilar a parts iguals en un dos per un que fa dies que no em trec del cap. I això que crec que, pel que fa als valors, estic a les antípodes del tal Scrooge. Però tot i així no puc evitar identificar-m’hi encara que sigui una mica. Igual són els sis o set Nadals que fa que vaig al cine sol com un mussol o potser que any si any no, no arribi ni a les campanades de cap d’any. A ell l’acaben torturant els fantasmes del passat, del present i del futur, i a mi em turmenta el seu, que fa dies – nits per ser més exactes – que em recorda que vaig directe a acabar com ell.
M’agradaria poder triar els meus somnis però no ho aconsegueixo. No estan malament però hi continuen sortint les persones equivocades i fan que em quedi atrapat al mig del no res, esperant que la ment es calmi, per poder trobar la sortida d’un laberint que ja començo a dubtar que en tingui. Com sempre, la rutina del gener ho endreçarà tot però ja no sé si em serveix seguir posant pegats a una ferida que ni sé si existeix. Suposo que ha arribat el moment de començar a negociar tot allò que no era negociable, de ser menys jo i més com s’ha de ser i de no controlar tant i de fer coses que mai faria. Ser més pragmàtic, menys idealista i separar d’una vegada per totes el que surt als meus somnis i la vida real.
Ella em va demanar si em serviria qualsevol, i m’agradaria tenir una resposta per la nostra propera cita, però no la tinc. Sempre he pensat que no però ara per ara m’agradaria que fos un si. La pregunta no era més que un crochet directe a la mandíbula per recordar-me que he de canviar si vull escapar d’aquestes sensacions que em petrifiquen i no em deixen anar ni cap endavant ni cap enrere. La paradoxa és que el canvi passa per acceptar-se primer a si mateix i no ho tinc gens fàcil. En un parell de setmanes la rutina em tornarà a fer de paraigües però intueixo que el tal Scrooge ha arribat per quedar-se. S’ha fet un raconet al meu cap i em xiuxiueja sense parar que ha arribat el moment de fer un triple mortal i d’acabar amb l’equilibri fictici que em serveix de refugi des de fa dècades.
