Són dos o tres coses, quatre com a màxim. Més que coses, són situacions que mai he pogut controlar. Segurament ni em pertoca fer-ho i per això les tinc allà, arraconades. Però em frustra, i molt, veure que no les puc solucionar i que el temps tampoc ho fa. Passen les setmanes, els mesos i els anys i segueixen allà com una part del mobiliari de la meva vida que segurament mai seré capaç de canviar.
La impotència cansa i a més costa molt gestionar-la per evitar que ho inundi tot. Al final és com reduir una fracció: pots anar reduint-la però arriba un moment en que és irreductible i ja no hi ha res a fer. Aquestes dos o tres coses són això, fraccions irreductibles que per molt que miri de maquillar-les, seguiran sempre igual. Val més acostumar-s’hi i aprendre a conviure-hi per evitar que la destrossa sigui encara pitjor.
Aprendre a dir que no, no hauria de ser un objectiu, però ho és. Ho discutia l’altre dia amb ella en una d’aquelles converses que oxigenen les meves neurones que estan rovellades de tant jugar al solitari. No és fàcil aprendre a dir que no i fins i tot hi ha cursos que t’ajuden a traçar la estratègia per aconseguir-ho. Dir que no és un luxe que ens permetem amb comptagotes, però per molt que sigui un objectiu, sempre m’ha motivat entre poc i gens, i difícilment canviaré aquesta manera d’enfocar-ho.
En canvi si que tinc que aprendre a encaixar que em diguin que no. No m’ho diuen mai, en cap àmbit, perquè davant del dubte ja no faig la pregunta. I porto segles així, rodejat de sis tant incondicionals com controlats per mi mateix, i sense fer preguntes, clar. Suposo que la clau és aprendre a viure sense les respostes però costa renunciar al que ens dóna seguretat i anar temptant la sort. Arriscar-se deu ser això, deixar de pensar en el que es pot perdre i visualitzar, encara que sigui mínimament, en el que es pot guanyar. Amb les persones no recordo haver-ho fet mai i suposo que per això mai perdo però tampoc mai guanyo. Empat a res.
Al final he fet clic al 2, com sempre. És com un pacte que tinc amb mi mateix i que deixa la porta oberta a que un dia s’alineïn els planetes i la segona entrada cobri sentit. I probablement acabaré anant-hi sol per tornar a sentir com se’m posa la pell de gallina parant el temps en un ritual que m’ajuda a entendre el passat, a gestionar el present, i sobretot a creure en el futur. Tan complicat d’entendre, que la segona només pot acabar en mans d’un si incondicional, que valoro més que molt, però que no acaba de rematar els meus dimonis. A hores d’ara, qualsevol alternativa seria jugar a la ruleta russa però amb el carregador ple. O ves a saber.
Trigaria vint segons a rebobinar i mirar de fer-ho millor. Els mateixos, si fa o no fa, que em costaria posar-li cara a la segona entrada a canvi de decorar una mica uns bucles – els meus – que ja no aspiro a trencar sinó a fer més amables. Les ganes i la por són una combinació letal que et deixa a mig camí de tot però lluny, molt lluny, de qualsevol línia d’arribada.
Si, són dos o tres coses, quatre com a màxim. L’hora amagada dels dijous, els divendres al vespre abans d’anar a dormir i aquelles cites robades al temps que són com anar a passar l’ITV. Poca cosa més que no sigui furtiu i que es pugui explicar. Per això, les setmanes sense divendres són com caure a la casella que et fa tornar al punt de sortida. I a la primera casella, esperant a treure un cinc per poder tornar a arrancar, sempre hi ha El mite de Sísif, en el que Albert Camus recupera la història de l’heroi, la muntanya i la roca que sempre torna a rodolar pel seu propi pes.
