Sempre m’ha agradat Dante. La Divina Comèdia i les seves etapes a l’infern, al purgatori i finalment al paradís. El seu amor platònic, el seu desterrament injust, el seu final cruel i sobretot el seu llegat. Massa arguments i massa flashos per a identificar-s’hi tot i els segles de diferència. És bastant inexplicable, però si, m’agrada Dante, i l’infern que va imaginar en forma de piràmide invertida i cercles per ordenar-ho tot en base als pecats comesos. Ordre i normes a seguir tot i ser l’infern. I un final feliç, clar.
Donar-ho tot, sovint no és suficient, i encara que ho fos tampoc seria garantia de res. Hem d’aprendre a viure amb aquest axioma i també a acceptar que les unitats de mesura poden variar segons les persones i el temps. Per això sempre he tingut una fixació amb aquest concepte, com si només poguéssim accedir a la felicitat quan ho donem tot i no ens queda res. Ho he intentat explicar a molta gent i moltes vegades però no ho transmeto bé i sembla que frivolitzi a l’entorn d’un tema que per a mi és cabdal.
Ho he experimentat poques vegades i gairebé sempre en clau esportiva on tu pots fer de transmissor i de receptor a l’hora. Una jugant a tennis en un partit interminable i l’altra fent el que crec que faig millor, en una pista de bàsquet. Com un clic que es dispara i et diu que no cal que busquis més perquè no hi queda res. Com una llum d’alarma que s’encén però que no t’afecta en clau negativa sinó que més aviat et fa arribar a la meta d’una cursa que fas contra tu mateix. Finisher i focs artificials.
Aquesta sensació perduda és la que li dóna sentit a la majoria dels nostres instants però el problema és que no és previsible. Mai saps quan apareix – gairebé mai – ni en quin context ni qui la provoca. Com una simbiosi perfecta entre el que som i el que sentim. Entregar-se a la causa i deixar-se portar pel moment i exprimir-lo al màxim. Com treure allò que tenim en el nostre interior més profund per compartir-ho sense esperar res a canvi. Si, una mica metafísica i espiritual, però aquesta sensació existeix i jo he tingut la sort d’experimentar-la vàries vegades.
El segle XXI ens permet capturar instants i reproduir-los quan necessitem recordar-nos que la línia que separa l’infern i el paradís de Dante és molt fina. Tant, que moltes vegades ja no sabem on som ni on volem anar i anem cremant etapes en aquells cercles que ens acaben hipnotitzant per la seva pròpia cadència. I llavors és quan necessitem ancoratges (ella els hi diu així) que ens ajudin a mantenir la perspectiva i ens salvin de caure per la borda i acabar condemnats eternament a anar de cercle en cercle fent rodolar la nostra roca com un Sisif qualsevol.
I per mi, ell és el més potent sense cap tipus de dubte. Per com es buida i perquè tens la sensació de que no es guarda res. Perquè s’entrega a fons una nit i una altra oferint-se a una multitud anònima amb la que segurament comparteix la part més fosca. Pels seus crits que t’arranquen l’ànima per purificar-la com qui canvia una bombeta i per una posada en escena que per força l’ha de deixar exhaust i a tocar d’aquell clic que és com el Sant Grial. Però en especial pel seu passat, per haver caminat per la vora del barranc en vàries ocasions i continuar sent capaç d’obrir-se en canal. Per això quan xiuxiueja, canta o crida qualsevol de les lletres que expliquen la part més cruel de la nostra vida és com si ho fes per recordar-te que l’aposta és a tot o res i que per alguns l’únic camí és donar-ho tot fins quedar-nos buits i sense energia. Com una catarsis que ens regenera cíclicament i que ens ajuda a seguir respirant. Vaig tenir la sort de veure-ho en directe i a pocs metres no fa massa i les expectatives es van quedar curtes potser per primera vegada a la meva vida. Brutal.
La tornada ha estat dura. Com una pessigada per recordar-me que efectivament el present és aquest núvol que em segueix a tot arreu i que es posa a ploure quan vol, incontrolable. Tots tenim cicatrius en els llocs més insospitats i que ens recorden les nostres derrotes, desenganys i frustracions. Algunes es van tancant i només serveixen per a poder explicar la nostra història. D’altres, però, fa l’efecte que no es tancaran mai i encara que ho fessin seguirien fent mal i matant-nos una mica cada dia. Quan t’han pogut matar de moltes maneres diferents i les han triat totes a l’hora, el cràter que queda és tan gran que val més acostumar-s’hi que mirar de tornar a unir uns extrems que ja ni es veuen.
I llavors és com trobar el punt g. Quan el present aniquila el futur i, el que és pitjor, fa trontollar també el passat per posar en dubte la veracitat del que has sentit però sobretot dels sentiments que has despertat en els altres. I quan l’has trobat costa resistir-se a tornar-hi un i mil cops i fer-se preguntes que ens agrada pensar que no tenen resposta però que en realitat si que en tenen. Resposta fàcil i lapidària.
No hi ha una sensació pitjor que la de pensar que tens una oportunitat quan en el fons saps que no en tens cap. Perseguir ombres és el preu a pagar i adaptar-se al canvi és l’únic antibiòtic que ens pot ajudar en un procés que té data d’inici però que no sabem si mai culminarà. Matar-ho tot, també les nostres defenses i la nostra part menys dolenta, i mirar de renéixer per retrobar-se amb una certa normalitat. I canviar costa i no ens agrada. No sabem ni per on començar i molts cops com més canviem més ens assemblem a la nostra versió antiga que ja no serveix. O igual és que no hi ha res per canviar i el que toca és adaptar-se a les noves pantalles que la vida ens posa al davant i mirar d’anar-les superant. Sortir de la zona de confort està bé però primer n’has de tenir.
Kurt Cobain que no en deuria tenir (de zona de confort) va dir una vegada que el drama era necessari pel seu art. I tenia raó, quan estem bé és millor però menys intens. I és igual el que vegin els altres. Els sentiments i les sensacions són personals i intransferibles. Com a molt podem aspirar a compartir-los amb algú que els entengui o s’esforci a simular que els entén.
Fins aquí el que havia escrit abans que ell decidís que ja no tenia res per donar i posés un punt i final dramàtic al fràgil equilibri de la vida. Segurament mai som conscients del tot de la percepció que els altres tenen de nosaltres. Si no fos així costaria d'entendre que precisament ell, un ídol de masses, decidís que ja ni havia prou de torturar-se i de ser amarg, de donar-ho tot en busca d'un equilibri que no trobava i de que el passat esclafés qualsevol escletxa en clau de present o futur. Marxa el meu referent i em deixa encara més sol. Mai sabrem si va ser un mal moment o un instant de lucidesa extrema, de veure-ho molt fosc i molt clar a la vegada.
Ara més que mai, soc molt de Chester Bennington. De preguntes sense resposta, de lletres fetes a mida, de buscar un parpelleig en la meva part més fosca, de donar-ho tot sense concessions fins a sentir aquell clic que ho explica tot. I sobretot de no passar pàgina si no vull passar-la. Fa molts anys que si hagués pogut triar ser una altra persona hagués triat ser ell només per l' emoció. Com deia en una de les seves darreres cançons, som només un moment i passem molt, molt ràpid. Doncs sí. Gràcies per ser el meu refugi i també la meva inspiració.
Donar-ho tot, sovint no és suficient, i encara que ho fos tampoc seria garantia de res. Hem d’aprendre a viure amb aquest axioma i també a acceptar que les unitats de mesura poden variar segons les persones i el temps. Per això sempre he tingut una fixació amb aquest concepte, com si només poguéssim accedir a la felicitat quan ho donem tot i no ens queda res. Ho he intentat explicar a molta gent i moltes vegades però no ho transmeto bé i sembla que frivolitzi a l’entorn d’un tema que per a mi és cabdal.
Ho he experimentat poques vegades i gairebé sempre en clau esportiva on tu pots fer de transmissor i de receptor a l’hora. Una jugant a tennis en un partit interminable i l’altra fent el que crec que faig millor, en una pista de bàsquet. Com un clic que es dispara i et diu que no cal que busquis més perquè no hi queda res. Com una llum d’alarma que s’encén però que no t’afecta en clau negativa sinó que més aviat et fa arribar a la meta d’una cursa que fas contra tu mateix. Finisher i focs artificials.
Aquesta sensació perduda és la que li dóna sentit a la majoria dels nostres instants però el problema és que no és previsible. Mai saps quan apareix – gairebé mai – ni en quin context ni qui la provoca. Com una simbiosi perfecta entre el que som i el que sentim. Entregar-se a la causa i deixar-se portar pel moment i exprimir-lo al màxim. Com treure allò que tenim en el nostre interior més profund per compartir-ho sense esperar res a canvi. Si, una mica metafísica i espiritual, però aquesta sensació existeix i jo he tingut la sort d’experimentar-la vàries vegades.
El segle XXI ens permet capturar instants i reproduir-los quan necessitem recordar-nos que la línia que separa l’infern i el paradís de Dante és molt fina. Tant, que moltes vegades ja no sabem on som ni on volem anar i anem cremant etapes en aquells cercles que ens acaben hipnotitzant per la seva pròpia cadència. I llavors és quan necessitem ancoratges (ella els hi diu així) que ens ajudin a mantenir la perspectiva i ens salvin de caure per la borda i acabar condemnats eternament a anar de cercle en cercle fent rodolar la nostra roca com un Sisif qualsevol.
I per mi, ell és el més potent sense cap tipus de dubte. Per com es buida i perquè tens la sensació de que no es guarda res. Perquè s’entrega a fons una nit i una altra oferint-se a una multitud anònima amb la que segurament comparteix la part més fosca. Pels seus crits que t’arranquen l’ànima per purificar-la com qui canvia una bombeta i per una posada en escena que per força l’ha de deixar exhaust i a tocar d’aquell clic que és com el Sant Grial. Però en especial pel seu passat, per haver caminat per la vora del barranc en vàries ocasions i continuar sent capaç d’obrir-se en canal. Per això quan xiuxiueja, canta o crida qualsevol de les lletres que expliquen la part més cruel de la nostra vida és com si ho fes per recordar-te que l’aposta és a tot o res i que per alguns l’únic camí és donar-ho tot fins quedar-nos buits i sense energia. Com una catarsis que ens regenera cíclicament i que ens ajuda a seguir respirant. Vaig tenir la sort de veure-ho en directe i a pocs metres no fa massa i les expectatives es van quedar curtes potser per primera vegada a la meva vida. Brutal.
La tornada ha estat dura. Com una pessigada per recordar-me que efectivament el present és aquest núvol que em segueix a tot arreu i que es posa a ploure quan vol, incontrolable. Tots tenim cicatrius en els llocs més insospitats i que ens recorden les nostres derrotes, desenganys i frustracions. Algunes es van tancant i només serveixen per a poder explicar la nostra història. D’altres, però, fa l’efecte que no es tancaran mai i encara que ho fessin seguirien fent mal i matant-nos una mica cada dia. Quan t’han pogut matar de moltes maneres diferents i les han triat totes a l’hora, el cràter que queda és tan gran que val més acostumar-s’hi que mirar de tornar a unir uns extrems que ja ni es veuen.
I llavors és com trobar el punt g. Quan el present aniquila el futur i, el que és pitjor, fa trontollar també el passat per posar en dubte la veracitat del que has sentit però sobretot dels sentiments que has despertat en els altres. I quan l’has trobat costa resistir-se a tornar-hi un i mil cops i fer-se preguntes que ens agrada pensar que no tenen resposta però que en realitat si que en tenen. Resposta fàcil i lapidària.
No hi ha una sensació pitjor que la de pensar que tens una oportunitat quan en el fons saps que no en tens cap. Perseguir ombres és el preu a pagar i adaptar-se al canvi és l’únic antibiòtic que ens pot ajudar en un procés que té data d’inici però que no sabem si mai culminarà. Matar-ho tot, també les nostres defenses i la nostra part menys dolenta, i mirar de renéixer per retrobar-se amb una certa normalitat. I canviar costa i no ens agrada. No sabem ni per on començar i molts cops com més canviem més ens assemblem a la nostra versió antiga que ja no serveix. O igual és que no hi ha res per canviar i el que toca és adaptar-se a les noves pantalles que la vida ens posa al davant i mirar d’anar-les superant. Sortir de la zona de confort està bé però primer n’has de tenir.
Kurt Cobain que no en deuria tenir (de zona de confort) va dir una vegada que el drama era necessari pel seu art. I tenia raó, quan estem bé és millor però menys intens. I és igual el que vegin els altres. Els sentiments i les sensacions són personals i intransferibles. Com a molt podem aspirar a compartir-los amb algú que els entengui o s’esforci a simular que els entén.
Fins aquí el que havia escrit abans que ell decidís que ja no tenia res per donar i posés un punt i final dramàtic al fràgil equilibri de la vida. Segurament mai som conscients del tot de la percepció que els altres tenen de nosaltres. Si no fos així costaria d'entendre que precisament ell, un ídol de masses, decidís que ja ni havia prou de torturar-se i de ser amarg, de donar-ho tot en busca d'un equilibri que no trobava i de que el passat esclafés qualsevol escletxa en clau de present o futur. Marxa el meu referent i em deixa encara més sol. Mai sabrem si va ser un mal moment o un instant de lucidesa extrema, de veure-ho molt fosc i molt clar a la vegada.
Ara més que mai, soc molt de Chester Bennington. De preguntes sense resposta, de lletres fetes a mida, de buscar un parpelleig en la meva part més fosca, de donar-ho tot sense concessions fins a sentir aquell clic que ho explica tot. I sobretot de no passar pàgina si no vull passar-la. Fa molts anys que si hagués pogut triar ser una altra persona hagués triat ser ell només per l' emoció. Com deia en una de les seves darreres cançons, som només un moment i passem molt, molt ràpid. Doncs sí. Gràcies per ser el meu refugi i també la meva inspiració.
