Fa dies que hi penso i cada vegada n’estic més convençut. Ens movem per pacs i anem firmant acords de mínims en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. No sempre ho veiem però en algun moment de lucidesa la imatge és claríssima. Renunciem a perseguir els nostres somnis per por a moure la primera fitxa d’un domino imaginari que pot posar la nostra vida del reves en un tres i no res. És curiós saber que estem fent un error però alhora acceptar que sense cap tipus de dubte que és la millor solució.
Era un capvespre fred d’un mes de juliol de fa temps, massa. Per fi havíem pogut muntar la tenda després de força dies de pluja i va ser com una alliberació. Era a la vora del llac Inari a Finlàndia, en un càmping semi desert que semblava una postal. El sol es ponia lentament fins a un punt en que es parava i ho abrigava tot amb una llum tènue i confortable, les famoses nits blanques. Recordo que va ser una època complicada per mi a nivell emocional. Ho tenia tot per estar bé però no aconseguia controlar les meves emocions. Sense explicació més enllà que absolutament totes les proves sortien perfectes. Així que l’imperfecte era jo. Ella i ells van anar a dutxar-se i jo em vaig quedar assegut a la vora de l’aigua contemplant un quadre bucòlic que em va engolir. Per un moment que em va semblar etern no hi havia soroll ni moviment. Res. Va ser con entrar en una dimensió paral·lela i mirar-s’ho tot amb perspectiva. Com notar que estàs fora del teu cos i que et mires com si fossis una tercera persona. Com deixar de ser matèria per passar a ser emocions. No sé, i m’agradaria poder explicar-ho millor però en tot cas el món, el meu món, es va parar aquells deu minuts. I si, aquella experiència entre mística i màgica de simbiosi amb la natura em va espantar i molt en el present però em va dur una sensació de confort inexplicable en el futur. Com un accelerador de partícules que fa que l’adrenalina circuli a la velocitat de la llum per les venes per acabar deixant-he al mateix lloc completament desmuntat però amb un tub de cola al costat per auto reconstruir-te. Ho se, tot molt estrany i inexplicable però així va ser. Era com tenir el nirvana a tocar però acceptar que no som qui per decidir si som dignes o no d’accedir-hi.
Una de les seqüeles que em van quedar d’aquella experiència que mai m’he atrevit a explicar a ningú (...) va ser la certesa que no tenim prou paraules per definir els nostres sentiments i les nostres vivències. Em passa sovint, se el que sento però no ho se explicar ni vull arriscar-me a explicar-ho de manera que les paraules ho puguin devaluar o potenciar. I aquí apareix la mirada. Els ulls no enganyen. T’ho donen tot o t’ho prenen tot. O el que és pitjor, ni et donen ni et prenen. Per això ens tornem tant exigents i no ens conformem amb poca cosa. Ho volem tot, sense condicions, sense clàusules, sense retorn. I també ho donem tot en un intercanvi tant complex que un moviment en fals va trontollar l’equilibri que ens manté vius. Molt complicat tot plegat.
En aquella mateixa aventura que ens va dur al Cap Nord vaig tenir un altre moment que s’ha acabat convertint en un tema pendent. Vam planificar una excursió al Preikestolen, una colina que s’alça sobre un fiord majestuós i des d’on la vida es veu d’una altra manera, o això diuen. Jo no ho sé. No em vaig veure capaç de fer una excursió d’una hora d’una mínima dificultat. Altre cop la gestió de les emocions, les pessigolles als dits, l’accelerada del cor, la suor freda, la sensació de que tot es mou sense sentit. La vida que remena la cua per fer-te sentir petit i vulnerable, fràgil, menys que res. Tots hi passem tard o d’hora. Tots volem que ens facin sentir especials i sentir-nos imprescindibles. I a vegades la equació es trenca i anem posant pegats fins que arriba un dia que el vaixell té tants forats que ens entra aigua per tot arreu. Ansietat, nervis, estrès. Mil paraules per mirar de definir una sensació que no té definició. Falten paraules de nou o potser és que sobren sensacions...
Tots hi passem i són sensacions que mai podrem controlar per moltes pastilles de colors que ens prenguem. És la vida i s’ha de viure. Amb les seves pors i decepcions, soledats i fracassos però que justament donen més valor a la resta de sensacions antagòniques que experimentem a cada instant i que rarament valorem. Uns macarrons amb qui toca i quan toca, una caminada robada al temps, un sol al congelador. Tantes i tantes petites coses difícils d’explicar. Sabeu per què? Novament falten paraules...
Altruitzar. Aquesta no existeix i m’agrada. Seria com empatitzar però a fons perdut. Donar-ho tot fins a notar aquell clic que et fa sentir buit i feliç al mateix temps. El clic dels escollits que dibuixa una frontera entre els que senten i prou i entre els que perden el temps mirant d’explicar el que senten. El secret és compartir el camí cap a la felicitat però també les pors, les emocions, les decepcions. No guardar-se res si no volem arriscar-nos a tenir un Inari i un Preikestolen donant voltes pel cap i creant algun petit conflicte de tant en tant.
Era un capvespre fred d’un mes de juliol de fa temps, massa. Per fi havíem pogut muntar la tenda després de força dies de pluja i va ser com una alliberació. Era a la vora del llac Inari a Finlàndia, en un càmping semi desert que semblava una postal. El sol es ponia lentament fins a un punt en que es parava i ho abrigava tot amb una llum tènue i confortable, les famoses nits blanques. Recordo que va ser una època complicada per mi a nivell emocional. Ho tenia tot per estar bé però no aconseguia controlar les meves emocions. Sense explicació més enllà que absolutament totes les proves sortien perfectes. Així que l’imperfecte era jo. Ella i ells van anar a dutxar-se i jo em vaig quedar assegut a la vora de l’aigua contemplant un quadre bucòlic que em va engolir. Per un moment que em va semblar etern no hi havia soroll ni moviment. Res. Va ser con entrar en una dimensió paral·lela i mirar-s’ho tot amb perspectiva. Com notar que estàs fora del teu cos i que et mires com si fossis una tercera persona. Com deixar de ser matèria per passar a ser emocions. No sé, i m’agradaria poder explicar-ho millor però en tot cas el món, el meu món, es va parar aquells deu minuts. I si, aquella experiència entre mística i màgica de simbiosi amb la natura em va espantar i molt en el present però em va dur una sensació de confort inexplicable en el futur. Com un accelerador de partícules que fa que l’adrenalina circuli a la velocitat de la llum per les venes per acabar deixant-he al mateix lloc completament desmuntat però amb un tub de cola al costat per auto reconstruir-te. Ho se, tot molt estrany i inexplicable però així va ser. Era com tenir el nirvana a tocar però acceptar que no som qui per decidir si som dignes o no d’accedir-hi.
Una de les seqüeles que em van quedar d’aquella experiència que mai m’he atrevit a explicar a ningú (...) va ser la certesa que no tenim prou paraules per definir els nostres sentiments i les nostres vivències. Em passa sovint, se el que sento però no ho se explicar ni vull arriscar-me a explicar-ho de manera que les paraules ho puguin devaluar o potenciar. I aquí apareix la mirada. Els ulls no enganyen. T’ho donen tot o t’ho prenen tot. O el que és pitjor, ni et donen ni et prenen. Per això ens tornem tant exigents i no ens conformem amb poca cosa. Ho volem tot, sense condicions, sense clàusules, sense retorn. I també ho donem tot en un intercanvi tant complex que un moviment en fals va trontollar l’equilibri que ens manté vius. Molt complicat tot plegat.
En aquella mateixa aventura que ens va dur al Cap Nord vaig tenir un altre moment que s’ha acabat convertint en un tema pendent. Vam planificar una excursió al Preikestolen, una colina que s’alça sobre un fiord majestuós i des d’on la vida es veu d’una altra manera, o això diuen. Jo no ho sé. No em vaig veure capaç de fer una excursió d’una hora d’una mínima dificultat. Altre cop la gestió de les emocions, les pessigolles als dits, l’accelerada del cor, la suor freda, la sensació de que tot es mou sense sentit. La vida que remena la cua per fer-te sentir petit i vulnerable, fràgil, menys que res. Tots hi passem tard o d’hora. Tots volem que ens facin sentir especials i sentir-nos imprescindibles. I a vegades la equació es trenca i anem posant pegats fins que arriba un dia que el vaixell té tants forats que ens entra aigua per tot arreu. Ansietat, nervis, estrès. Mil paraules per mirar de definir una sensació que no té definició. Falten paraules de nou o potser és que sobren sensacions...
Tots hi passem i són sensacions que mai podrem controlar per moltes pastilles de colors que ens prenguem. És la vida i s’ha de viure. Amb les seves pors i decepcions, soledats i fracassos però que justament donen més valor a la resta de sensacions antagòniques que experimentem a cada instant i que rarament valorem. Uns macarrons amb qui toca i quan toca, una caminada robada al temps, un sol al congelador. Tantes i tantes petites coses difícils d’explicar. Sabeu per què? Novament falten paraules...
Altruitzar. Aquesta no existeix i m’agrada. Seria com empatitzar però a fons perdut. Donar-ho tot fins a notar aquell clic que et fa sentir buit i feliç al mateix temps. El clic dels escollits que dibuixa una frontera entre els que senten i prou i entre els que perden el temps mirant d’explicar el que senten. El secret és compartir el camí cap a la felicitat però també les pors, les emocions, les decepcions. No guardar-se res si no volem arriscar-nos a tenir un Inari i un Preikestolen donant voltes pel cap i creant algun petit conflicte de tant en tant.
