Va ser fa pocs mesos en un curs de formació en que havíem d’aprendre a detectar i fidelitzar el talent. Estàvem fent en grup el perfil d’un lloc de treball i anàvem desgranant una a una les qualitats que hauria de tenir una persona per optar a ocupar-lo. Hi havia un grupet de noies del món de la moda i van apostar per la imatge, la presència, el tracte ... El toc femení, vaja. També hi havia la secció més pràctica. De cara a barraca. El compromís, la implicació, la serietat, la fidelitat ... La productivitat al poder. Fins i tot van aparèixer conceptes més filosòfics com la passió per l’objectiu o el creixement personal. En tot cas, les qualitats que a tots ens venen al cap quan pensem en el treballador ideal. Tot molt previsible i m’atreviria a dir que inevitablement determinat.
Sovint cal poca cosa per trencar amb l’ordre establert i ser innovador. Una paraula, un concepte, una idea. En aquest cas la frase “que sigui bona persona” escrita en un post-it que es va convertir en el centre del debat i que va acabar dividint el grup en dos exercits enfrontats i disposats a defensar el seu territori amb el ganivet entre les dents. Com no podia ser d’una altra manera, l’autor no va aparèixer. A ningú li agrada ser l’ull de l’huracà i menys en un grup tan heterogeni com era aquell. En tot cas va ser com posar una xinxeta a cada cadira i estic segur que tots hi vam pensar per separat els dies posteriors.
Una persona de la que he après molt sempre diu que els números es poden manipular fins que acaben donant o traient raons. Els paràmetres que determinen la qualitat humana d’un individu també. Conceptes con l’escala de valors, la ètica, els escrúpols o la empatia depenen sovint de factors externs tan incontrolables com l’estat anímic, les relacions personals, o pitjor encara, de la gent que ens envolta. Massa filtres i massa variables que ho distorsionen tot.
En realitat la vida hauria de ser més fàcil. No renunciar al que creus i seguir fidel als teus ideals encara que això suposi haver de fer front a tempestes de sorra més sovint del que seria recomanable. I exigir-se, clar. Mostrar que anem sobrats de les virtuts que busquem en els altres i no agafar dreceres sentimentals que gairebé sempre s’acaben girant en contra com un bumerang.
M’agradaria que m’agradés la música clàssica però no m’agrada. Segur que m’ajudaria a relativitzar i a més em donaria aquell toc de glamur culte que és evident que no tinc. És una mica com les persones: o t’entra pels ulls a la primera o ja tot és molt forçat. I si, pots apreciar una peça de Chopin o de Mozart però si no et posa la pell de gallina és que no t’acaba d’arribar al moll de l’os. No triem que ens agrada ni tampoc qui. Ve de sèrie i hem d’aprendre a conviure amb el nostre ADN si volem seguir aspirant a trobar aquell somriure que ens ha de ressuscitar i tornar de nou a la vida. Il·lusionar-se és com donar oxigen a les nostres neurones i somiar és vital per saber on no vols estar i on t’agradaria arribar, sobretot pels que tenim una facilitat brutal per veure autopistes on només hi ha una corda fluixa a punt de trencar-se.
Mai he sabut dir que no i per poc que pugui fins i tot els silencis s’acaben convertint en un si incondicional en les situacions més inversemblants. Som esclaus de la nostra personalitat i jo no soc una excepció. Avui ho he fet i la sensació és tan o més amarga com quan el rebutjat ets tu. Massa ràpid, massa estrany, massa tot. Per por o més aviat per un irracional sentiment de fidelitat a no sabria explicar ben bé què. Síndrome d’Estocolm sense segrestador. En tot cas gens agradable i agreujat per una sobredosis d’empatia que m’ha acabat de rematar. Definitivament, dir que no endureix però gairebé prefereixo continuar sent de vidre i no haver de passar per moltes situacions com aquesta en les que al final ja no se si soc jo o l’altre.
La vida és un anacronisme permanent. Ho vaig llegir en algun lloc i cada dia que passa n’estic més convençut. El temps es contrau i s’accelera sense seguir cap lògica establerta i això ho desordena tot i fa que al final els moments, les persones i les situacions es vagin succeint però ja no encaixin. I ens tornem bojos buscant aquella escletxa que quan trobem no sabem exprimir i perseguim sensacions que segurament s’hauran caducat si algun dia arriben a ser per nosaltres.
El temps és la solució però també el problema i de tan accelerar i frenar arriba un punt en que ja no saps on ets, ni que vols, ni quan, ni encara menys amb qui. I llavors ja no controlem i la barreja de por, il·lusió i desig ens circula per les venes amb una intensitat que riu-te’n de la mare de totes les bombes que un tal Trump va repartint pel món. No hi ha antídot contra aquest sentiment que tampoc té paraula per definir-lo. Ens hem de limitar a sentir-lo, mirar de sobreviure, i preparar-nos per un nou assalt. Buscar la millor versió d’un mateix i poca cosa més que no sigui seguir respirant.
Elles sempre han estat especials. Les millors coses, les més pures, són les que no tenen explicació i aquesta no en té. Ho vaig saber quan feia poc que compartíem una excusa que ens feia passar una mica de temps junts. En pocs dies les he vist gairebé a totes i això que cap volta per aquí ara per ara. I cada mirada i cada conversa és com tornar a col·locar bé la tireta i assegurar-se que els punts cicatritzen com cal. I llavors una d’elles es posa al piano i comença a desgranar els acords de Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi que provoquen una catarsis en tots i cadascun dels dos milions de porus de la meva pell. A mi, que tinc una sensibilitat musical i artística més que dubtosa. I sents com si per un moment fossis capaç d’atrapar aquell temps del que parlàvem abans que s’estira i s’arronsa sense control. I te’n vas a dormir amb la melodia al cap i quan et despertes te’n adones que segueixes assegut al límit de l’abisme però que la sensació d’angoixa ja no és la mateixa.
Una mica com l’error 404. Pàgines que no trobem i que ni tan sols sabem si existeixen. O potser el secret està en plantejar-nos que les estem buscant malament i que se’ns ha colat una lletra on no toca. Un cul de sac que ens recorda que no estem aquí per anar posant condicions a la vida sinó més aviat per aprendre a encaixar les que la vida ens va imposant. Tots som en algun moment aquest recurrent error 404. Quan perdem el nord, quan els nostres sentiments van per lliure per l’autopista, si, però en contra direcció; quan ens resistim a passar pàgina i ens quedem en blanc i sobretot quan ens entra la por ja no de fer sinó de sentir. I per molt que ens entossudim a destrossar la tecla F5 per refrescar-ho tot i seguir insistint en la nostra cerca sense sentit, la solució segur que no és altra que canviar el contingut i començar de zero. Doncs això, error 404: file not found.
Sovint cal poca cosa per trencar amb l’ordre establert i ser innovador. Una paraula, un concepte, una idea. En aquest cas la frase “que sigui bona persona” escrita en un post-it que es va convertir en el centre del debat i que va acabar dividint el grup en dos exercits enfrontats i disposats a defensar el seu territori amb el ganivet entre les dents. Com no podia ser d’una altra manera, l’autor no va aparèixer. A ningú li agrada ser l’ull de l’huracà i menys en un grup tan heterogeni com era aquell. En tot cas va ser com posar una xinxeta a cada cadira i estic segur que tots hi vam pensar per separat els dies posteriors.
Una persona de la que he après molt sempre diu que els números es poden manipular fins que acaben donant o traient raons. Els paràmetres que determinen la qualitat humana d’un individu també. Conceptes con l’escala de valors, la ètica, els escrúpols o la empatia depenen sovint de factors externs tan incontrolables com l’estat anímic, les relacions personals, o pitjor encara, de la gent que ens envolta. Massa filtres i massa variables que ho distorsionen tot.
En realitat la vida hauria de ser més fàcil. No renunciar al que creus i seguir fidel als teus ideals encara que això suposi haver de fer front a tempestes de sorra més sovint del que seria recomanable. I exigir-se, clar. Mostrar que anem sobrats de les virtuts que busquem en els altres i no agafar dreceres sentimentals que gairebé sempre s’acaben girant en contra com un bumerang.
M’agradaria que m’agradés la música clàssica però no m’agrada. Segur que m’ajudaria a relativitzar i a més em donaria aquell toc de glamur culte que és evident que no tinc. És una mica com les persones: o t’entra pels ulls a la primera o ja tot és molt forçat. I si, pots apreciar una peça de Chopin o de Mozart però si no et posa la pell de gallina és que no t’acaba d’arribar al moll de l’os. No triem que ens agrada ni tampoc qui. Ve de sèrie i hem d’aprendre a conviure amb el nostre ADN si volem seguir aspirant a trobar aquell somriure que ens ha de ressuscitar i tornar de nou a la vida. Il·lusionar-se és com donar oxigen a les nostres neurones i somiar és vital per saber on no vols estar i on t’agradaria arribar, sobretot pels que tenim una facilitat brutal per veure autopistes on només hi ha una corda fluixa a punt de trencar-se.
Mai he sabut dir que no i per poc que pugui fins i tot els silencis s’acaben convertint en un si incondicional en les situacions més inversemblants. Som esclaus de la nostra personalitat i jo no soc una excepció. Avui ho he fet i la sensació és tan o més amarga com quan el rebutjat ets tu. Massa ràpid, massa estrany, massa tot. Per por o més aviat per un irracional sentiment de fidelitat a no sabria explicar ben bé què. Síndrome d’Estocolm sense segrestador. En tot cas gens agradable i agreujat per una sobredosis d’empatia que m’ha acabat de rematar. Definitivament, dir que no endureix però gairebé prefereixo continuar sent de vidre i no haver de passar per moltes situacions com aquesta en les que al final ja no se si soc jo o l’altre.
La vida és un anacronisme permanent. Ho vaig llegir en algun lloc i cada dia que passa n’estic més convençut. El temps es contrau i s’accelera sense seguir cap lògica establerta i això ho desordena tot i fa que al final els moments, les persones i les situacions es vagin succeint però ja no encaixin. I ens tornem bojos buscant aquella escletxa que quan trobem no sabem exprimir i perseguim sensacions que segurament s’hauran caducat si algun dia arriben a ser per nosaltres.
El temps és la solució però també el problema i de tan accelerar i frenar arriba un punt en que ja no saps on ets, ni que vols, ni quan, ni encara menys amb qui. I llavors ja no controlem i la barreja de por, il·lusió i desig ens circula per les venes amb una intensitat que riu-te’n de la mare de totes les bombes que un tal Trump va repartint pel món. No hi ha antídot contra aquest sentiment que tampoc té paraula per definir-lo. Ens hem de limitar a sentir-lo, mirar de sobreviure, i preparar-nos per un nou assalt. Buscar la millor versió d’un mateix i poca cosa més que no sigui seguir respirant.
Elles sempre han estat especials. Les millors coses, les més pures, són les que no tenen explicació i aquesta no en té. Ho vaig saber quan feia poc que compartíem una excusa que ens feia passar una mica de temps junts. En pocs dies les he vist gairebé a totes i això que cap volta per aquí ara per ara. I cada mirada i cada conversa és com tornar a col·locar bé la tireta i assegurar-se que els punts cicatritzen com cal. I llavors una d’elles es posa al piano i comença a desgranar els acords de Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi que provoquen una catarsis en tots i cadascun dels dos milions de porus de la meva pell. A mi, que tinc una sensibilitat musical i artística més que dubtosa. I sents com si per un moment fossis capaç d’atrapar aquell temps del que parlàvem abans que s’estira i s’arronsa sense control. I te’n vas a dormir amb la melodia al cap i quan et despertes te’n adones que segueixes assegut al límit de l’abisme però que la sensació d’angoixa ja no és la mateixa.
Una mica com l’error 404. Pàgines que no trobem i que ni tan sols sabem si existeixen. O potser el secret està en plantejar-nos que les estem buscant malament i que se’ns ha colat una lletra on no toca. Un cul de sac que ens recorda que no estem aquí per anar posant condicions a la vida sinó més aviat per aprendre a encaixar les que la vida ens va imposant. Tots som en algun moment aquest recurrent error 404. Quan perdem el nord, quan els nostres sentiments van per lliure per l’autopista, si, però en contra direcció; quan ens resistim a passar pàgina i ens quedem en blanc i sobretot quan ens entra la por ja no de fer sinó de sentir. I per molt que ens entossudim a destrossar la tecla F5 per refrescar-ho tot i seguir insistint en la nostra cerca sense sentit, la solució segur que no és altra que canviar el contingut i començar de zero. Doncs això, error 404: file not found.
