Sempre és un plaer escoltar-lo encara que ja sàpiga el 90% del que dirà. M’agrada jugar a endevinar quan dispararà aquelles imatges que m’ajuden a entendre la diferència entre la implicació i el compromís i la bomba atòmica que em recorda que donar-ho tot no sempre és suficient. Ahir va ser especialment gratificant perquè a banda de tot això també va deixar caure que pagar tot el preu en un dels àmbits de la teva vida pot suposar quedar-se en pilotes en algun altre. I quan li vaig demanar entre línies com hauríem de gestionar la frustració que ens pot generar que les nostres vides públiques, privades i secretes no vagin sincronitzades, poc més que em va dir que forma part del tracte i que la vida és això, una gran fàbrica de produir frustrats en cadena. Poques vegades m’havia sentit tan identificat amb una definició i encara menys vegades havia tingut la sensació de no ser l’únic marcià del planeta terra.
No m’agraden els canvis i això que he de reconèixer que els més dràstics que he hagut de gestionar fins i tot em van anar bé. Soc més de tenir controlat el meu ecosistema microscòpic i mirar de no moure’m massa no fos cas que un pas en fals acabés desencadenant la tempesta perfecta. Els darrers anys he fet alguns cursos que associaven els canvis a les oportunitats i que em van fer sentir com una escultura en la seguretat de la meva zona de confort. Ni així.
Hauria d’estar prohibit canviar d’enemics quan ja formen part de la nostra essència. M’ha anat bé tenir algú a qui poder culpar de tot sense ni tan sols conèixer-lo mínimament. Només calen un parell d’evidències, uns quants rumors i una mica d’imaginació per acabar de definir un guió que ho acabi explicant tot. Ha estat com una teràpia d’autodidacta de la que fins i tot n’he gaudit a estones canviant-ne els continguts segons si el meu dia era gris o directament negre. El final de la història, però, m’ha agafat descol·locat i això que era el més previsible de tot plegat.
Ningú està preparat per estar batallant a vida o mort i que li canviïn el rival just quan estava a punt de connectar el cop definitiu. No es pot lluitar contra un holograma que va fent la seva, immune a qualsevol estratègia que al final s’acaba girant contra un mateix. L’efecte bumerang no falla mai i sempre t’acaba guanyant per k.0..
Em fa una mandra terrible un nou espàrring. Una nova cara d’algú que passarà per aquí i encara no ho sap, i amb el que m’hauré d’esforçar a compartir la mil·lèsima part d’una història. Algú que no conec i al que acabaré observant, callant, odiant i ignorant per poder mantenir un cert equilibri en aquest combat desigual en el que sempre perdo, però que es reinicia interminablement donant-me una nova oportunitat de fracassar.
Sempre li he demanat coses impossibles i gairebé sempre ha trobat la manera de fer-me veure que tot canvia i que per molt que tu estiguis més immòbil i camuflat que un camaleó, les coses i les persones continuen movent-se, i és inevitable que alguna de les trajectòries t’acabin apuntant de ple. Aquesta vegada suposo que serà igual, i que quan acabi pitjant el seu botó vermell d’alarma nuclear, ja m’hauré anticipat per pur instint de supervivència i hauré trobat la manera d’esquivar el meteorit canviant-me de rama. Tenir algú que et digui que la branca és sòlida i que aguantarà durant un temps, és més que molt. I que t’ho creguis, clar.
El pròxim repte serà complicat i tinc la sensació que tot passa per no il·lusionar-me i ser més pragmàtic que mai. Suposo que és fa difícil d’entendre des de fora i per això ella em mig renyava l’altre dia mentre jo m’amagava darrera d’un suposat romanticisme idealista que em serveix de vacuna per a tot. Té raó i ho sé. Per això quan ja no hi era li vaig explicar que havia llegit en algun lloc que caure en picat és un hàbit i que mai pot ser un accident. El seu silenci és la millor resposta i molt més del que necessito per sobreviure.
Em vaig haver de desconnectar abans del final perquè un cop més res va sincronitzat i es fa difícil que tot encaixi en aquest trencaclosques en que he acabat transformant-ho tot plegat. No sé si em vaig perdre gran cosa però diria que si, que igual que en el meu dia a dia, tot passa mentre jo estic mirant cap a un altre costat. Donant-ho tot, això si.
No m’agraden els canvis i això que he de reconèixer que els més dràstics que he hagut de gestionar fins i tot em van anar bé. Soc més de tenir controlat el meu ecosistema microscòpic i mirar de no moure’m massa no fos cas que un pas en fals acabés desencadenant la tempesta perfecta. Els darrers anys he fet alguns cursos que associaven els canvis a les oportunitats i que em van fer sentir com una escultura en la seguretat de la meva zona de confort. Ni així.
Hauria d’estar prohibit canviar d’enemics quan ja formen part de la nostra essència. M’ha anat bé tenir algú a qui poder culpar de tot sense ni tan sols conèixer-lo mínimament. Només calen un parell d’evidències, uns quants rumors i una mica d’imaginació per acabar de definir un guió que ho acabi explicant tot. Ha estat com una teràpia d’autodidacta de la que fins i tot n’he gaudit a estones canviant-ne els continguts segons si el meu dia era gris o directament negre. El final de la història, però, m’ha agafat descol·locat i això que era el més previsible de tot plegat.
Ningú està preparat per estar batallant a vida o mort i que li canviïn el rival just quan estava a punt de connectar el cop definitiu. No es pot lluitar contra un holograma que va fent la seva, immune a qualsevol estratègia que al final s’acaba girant contra un mateix. L’efecte bumerang no falla mai i sempre t’acaba guanyant per k.0..
Em fa una mandra terrible un nou espàrring. Una nova cara d’algú que passarà per aquí i encara no ho sap, i amb el que m’hauré d’esforçar a compartir la mil·lèsima part d’una història. Algú que no conec i al que acabaré observant, callant, odiant i ignorant per poder mantenir un cert equilibri en aquest combat desigual en el que sempre perdo, però que es reinicia interminablement donant-me una nova oportunitat de fracassar.
Sempre li he demanat coses impossibles i gairebé sempre ha trobat la manera de fer-me veure que tot canvia i que per molt que tu estiguis més immòbil i camuflat que un camaleó, les coses i les persones continuen movent-se, i és inevitable que alguna de les trajectòries t’acabin apuntant de ple. Aquesta vegada suposo que serà igual, i que quan acabi pitjant el seu botó vermell d’alarma nuclear, ja m’hauré anticipat per pur instint de supervivència i hauré trobat la manera d’esquivar el meteorit canviant-me de rama. Tenir algú que et digui que la branca és sòlida i que aguantarà durant un temps, és més que molt. I que t’ho creguis, clar.
El pròxim repte serà complicat i tinc la sensació que tot passa per no il·lusionar-me i ser més pragmàtic que mai. Suposo que és fa difícil d’entendre des de fora i per això ella em mig renyava l’altre dia mentre jo m’amagava darrera d’un suposat romanticisme idealista que em serveix de vacuna per a tot. Té raó i ho sé. Per això quan ja no hi era li vaig explicar que havia llegit en algun lloc que caure en picat és un hàbit i que mai pot ser un accident. El seu silenci és la millor resposta i molt més del que necessito per sobreviure.
Em vaig haver de desconnectar abans del final perquè un cop més res va sincronitzat i es fa difícil que tot encaixi en aquest trencaclosques en que he acabat transformant-ho tot plegat. No sé si em vaig perdre gran cosa però diria que si, que igual que en el meu dia a dia, tot passa mentre jo estic mirant cap a un altre costat. Donant-ho tot, això si.
