Era qüestió de temps i finalment és lògic que ens haguem acabat trobant. Ha estat com topar-se-se dins d’un ascensor que va a la planta 15 justament amb aquella persona que pagaries per no haver-te de creuar mai, condemnats a compartir el mateix espai durant uns instants interminables, i sense tenir ni idea de com gestionar-los. No va ser com ho havia visualitzat i estranyament no em va aguantar la mirada ni tres segons. Suposo que va veure els meus dimonis traient el cap al fons de la retina i van ser dissuasoris fins i tot per a un caçador de ments com ell acostumat a apuntar, disparar i matar.
El segle XXI és per a mascles Alfa. Depredadors que oloren la sang a quilòmetres de distància i que vigilen el territori que han conquerit, amagats darrere un arbre, i amb el punt de mira ben ajustat. Col·leccionistes de preses amb qui, tot i estar a les antípodes, hem de compartir sovint el nostre univers. No, no m’ho havia imaginat així, i que baixés la mirada va alterar un guió que no preveia obrir la porta d’un passat que no tinc cap interès en acabar de desxifrar. És el que passa quan inexplicablement juguem a ser qui no som i la testosterona s’acaba barrejant amb l’àcid sulfúric.
Vaig llegir la crítica de la gira d’aquell pianista en algun diari i va ser com si hagués rebut una invitació personalitzada a la bústia de casa. Món intern, món extern, submergir-se, escapar ... Massa paraules que dibuixen el meu dia a dia com per a ignorar-les tot i no tenir ni idea de música clàssica. I ho vaig gaudir molt, per ell i sobretot per haver-hi anat amb elles que segur que també han vist alguna vegada com surten espurnes de les guerres internes que hi ha entre les meves dues orelles. Si, Rhodes em va encantar encara que no sàpiga diferenciar una peça de Bach d’una de Chopin. És el que té la ignorància i la seva drecera cap a la felicitat que ara tinc més clar que mai que hauria d’agafar molt més sovint.
Finalment he aconseguit enganxar-lo a un llibre. La llista era infumable i una invitació a buscar distraccions més tecnològiques i menys productives però n’hi havia un parell que encara tenien el seu què. La majoria de la resta haguessin suposat seguir esperant l’arribada d’un creuer a l’aeroport. Suposo que devia ser una fotocòpia d’una altra fotocòpia d’una llista que algú va fer malintencionadament fa un grapat d’anys justament el dia en que va perdre les claus del cotxe, va arribar tard a la feina i van aprofitar per dir-li que no li renovaven el contracte pel curs següent. Si no, no m’explico aquest auto boicot a la essència de la educació que per força ha de ser la de transmetre alguna cosa.
El cas és que Els jocs de la fam han estat l’ham perfecte amb el seu missatge potentíssim de supervivència, de sacrifici i de valors. I
m’encanta que li agradi perquè és urgent que entengui que moltes vegades ens passen coses que no estem preparats per afrontar. I la solució no pot ser sempre fugir de tot i de tots. Com molt bé diu la Katniss, en algun punt haurem de parar de córrer, girar-nos i encarar-nos amb aquells que ens volen fer mal. Encara no hem arribat a la frase que diu que les coses que més estimem són les que ens acaben destruint i mirarem de passar-hi de puntetes. Ja tindrà temps de comprovar-ho a la vida real.
És la millor foto que tinc amb diferència. Allunyada de la meva essència recargolada de tant donar-li voltes a tot i a la vegada molt propera a la llum que intueixo al final del túnel però a la que no acabo d’arribar mai. Un instant caçat de manera furtiva que per primera vegada en molt de temps em recorda que també et poden brillar els ulls enmig del caos. I no hauria de ser tan difícil repetir-la més sovint amb qui vols, on vols i fent el que vols. Però, inexplicablement, per a mi si que ho és. Quan t’acostumes a anar contracorrent t’acabes sentint fins i tot culpable de trobar moments de felicitat.
Fa tres o quatre dies que somio el mateix. Veig l’arc perfilant-se darrera l’arbre a punt de disparar una fletxa que acabarà travessant l’ull d’una presa massa confiada i aliena al perill que corre. Sempre m’he sentit còmode en el paper de la víctima i segurament per això m’he convertit en un blanc massa fàcil. Em vaig equivocar quan vam haver de triar els papers de l’obra i a aquestes alçades només em queda representar-ho el més dignament possible. L’adrenalina d’apuntar, disparar i matar contra la d’esquivar la bala que avança a velocitat supersònica però que sembla anar a càmera lenta de tan previsible i mesquina. Somnis que semblen tan reals que no pots distingir-los de la realitat i que quan et despertes no ets capaç de saber si ho has somiat o bé ho has viscut.
Trobar-se la Katniss a l’ascensor que va a la planta 15 d’un edifici que només en té 5, o al del silenci incòmode a l’arena dels jocs de la fam lluitant per saber d’una vegada per totes si és el caçador o la presa. O com poden conviure en la mateixa Matrix – la meva - la sincronia i el caos, les emocions i el buit o la fletxa i el bumerang.
