Vaig saber des del primer moment que era el màxim al que podia aspirar i tot i així em generava dubtes. Mai m’he acabat de sentir còmode arribant a la meta. Soc més de perseguir-la i de no arribar-hi mai. La sensació de final de trajecte sempre m’ha deixat a mitges, i encadenar objectius un darrere l’altre, em permet dosificar la passió innegociable amb la que s’ha d’encarar qualsevol repte. El que passa, i me’n oblido sovint, és que la passió també s’ha d’alimentar omplint el dipòsit cada cert temps. Vaig llegir en algun lloc que Martelange a Luxemburg és la ciutat del món amb més gasolineres per habitant. Si comencessin a perforar buscant les antípodes d’aquesta localitat centre europea m’acabarien trobant a mi organitzant expedicions de llarga distància per aconseguir posar combustible molt de tant en tant.
Em va costar decidir-me meitat per vergonya meitat per una suposada timidesa que sempre em serveix d’escut quan em quedo sense arguments. Sabia que tard o d’hora el seu magnetisme m’acabaria arrossegant, com així va ser. Vaig controlar bé el temps i l’espai, i no vaig forçar en absolut la nostra trobada perquè tenia clar que al final era inevitable, i l’únic motiu pel qual estava allà. Els moments previs no van ser més que purs tràmits resolts amb somriures forçats i tirant de tòpics de manual. El temps que va passar fins que va aparèixer al fons, imponent, és un forat negre del que no recordo res. Sabia que no em defraudaria i no ho va fer. De fet, va ser com mirar-me en un mirall i reconèixer-me en qualsevol de les seves corbes i dels seus racons més amagats. M’hi vaig estar una estona contemplant cada cicatriu i cada arruga i associant-les amb els moments exactes en els que es van produir. Hi ha una regla no escrita que diu que mai res ni ningú acaba sent del tot nostre, i que podem tenir-ho gairebé tot, però que la vida no ens garanteix que ho puguem conservar. Mai estaré més a prop d’esmicolar aquest dogma del que vaig estar en aquell precís instant, sentint els seus batecs que desafiaven els meus en una cursa sense control i sense meta. Una explosió d’adrenalina sense guanyadors ni perdedors. No vaig voler apropar-m’hi gaire més perquè en les distàncies curtes perdo molt. Mai m’ho han dit però no cal que ningú em recordi el que ja tinc més que assumit. I allà, plantat a la distància justa, vaig poder comprovar que l’autenticitat no té preu, i que el que ens unia eren moltes coses però sobretot era autèntic.
M’hagués quedat allà molta més estona però m’he acostumat a anticipar els finals abans que es tornin més amargs del compte. Va durar poc però va ser més que molt. I la sensació aquella de compartir-ho tot amb algú i no guardar-se res, va ser com tornar a arribar a casa i trobar-hi algú que m’esperés amb ganes de veure’m. L’aire fred que em va atracar a la porta de sortida em va retornar a una realitat menys autèntica i gens compartida però que ja forma part de la meva essència.
Amb les persones és més complicat. No n’hi ha prou amb tancar els ulls i parar el temps i ni tant sols mantenint la distància pots estar segur que no t’acabaran devorant. Sempre m’han costat, i tret de comptades excepcions, mai he aconseguit compartir-hi gran cosa. Segur que és culpa meva i que hauria de mirar de solucionar-ho, però ja vaig tard i miro de triar molt bé les guerres que sé que puc guanyar. I són poques, clar.
Ella em va mirar amb indiferència i això em mata. Segurament ni m’esperava, i veure’m allà la va descol·locar. Només volia omplir el dipòsit i alimentar una mica el meu ego, i el que menys necessitava era la seva mirada, per recordar-me que tot plegat és com un zoo i que les zebres no es poden barrejar amb els lleons o tot pot acabar sent una carnisseria. Vaig deixar el sobre amb la mateixa velocitat a la que creixia el seu menyspreu i vaig sortir disparat cap a la seguretat del meu habitat on ella no hi duraria ni tres segons. Probablement el motiu de la meva incursió en territori hostil va acabar a la paperera però la veritat és que no en molesta pensar-ho perquè la sensació d’haver saltat la tanca de l’àrea 51 és infinitament millor.
No m’hauria de sentir culpable d’haver-me oblidat que avui era avui. Va passar fa segles i no hauria de tenir importància, però m’ajuda a mastegar-ho tot una mica i poder empassar-m’ho. He buscat alternatives a aquest judici ràpid i cap m’ha convençut ni mínimament. Vaig tenir una època en la que ho hagués donat tot per poder accedir al seu disc dur i desclassificar documents que m’ajudessin a entendre alguna cosa. Ara em conformo a poder escapar-me puntualment del meu per agafar una mica d’aire i de perspectiva abans de tornar a posar el cap sota l’aigua i deixar els ulls a fora com un cocodril. Les molles de pa que ella em llança des del pont i a les que no em puc resistir em rescaten de mi mateix i mantenen a ratlla els meus dimonis. I això ja seria força més que guanyar.
Em va costar decidir-me meitat per vergonya meitat per una suposada timidesa que sempre em serveix d’escut quan em quedo sense arguments. Sabia que tard o d’hora el seu magnetisme m’acabaria arrossegant, com així va ser. Vaig controlar bé el temps i l’espai, i no vaig forçar en absolut la nostra trobada perquè tenia clar que al final era inevitable, i l’únic motiu pel qual estava allà. Els moments previs no van ser més que purs tràmits resolts amb somriures forçats i tirant de tòpics de manual. El temps que va passar fins que va aparèixer al fons, imponent, és un forat negre del que no recordo res. Sabia que no em defraudaria i no ho va fer. De fet, va ser com mirar-me en un mirall i reconèixer-me en qualsevol de les seves corbes i dels seus racons més amagats. M’hi vaig estar una estona contemplant cada cicatriu i cada arruga i associant-les amb els moments exactes en els que es van produir. Hi ha una regla no escrita que diu que mai res ni ningú acaba sent del tot nostre, i que podem tenir-ho gairebé tot, però que la vida no ens garanteix que ho puguem conservar. Mai estaré més a prop d’esmicolar aquest dogma del que vaig estar en aquell precís instant, sentint els seus batecs que desafiaven els meus en una cursa sense control i sense meta. Una explosió d’adrenalina sense guanyadors ni perdedors. No vaig voler apropar-m’hi gaire més perquè en les distàncies curtes perdo molt. Mai m’ho han dit però no cal que ningú em recordi el que ja tinc més que assumit. I allà, plantat a la distància justa, vaig poder comprovar que l’autenticitat no té preu, i que el que ens unia eren moltes coses però sobretot era autèntic.
M’hagués quedat allà molta més estona però m’he acostumat a anticipar els finals abans que es tornin més amargs del compte. Va durar poc però va ser més que molt. I la sensació aquella de compartir-ho tot amb algú i no guardar-se res, va ser com tornar a arribar a casa i trobar-hi algú que m’esperés amb ganes de veure’m. L’aire fred que em va atracar a la porta de sortida em va retornar a una realitat menys autèntica i gens compartida però que ja forma part de la meva essència.
Amb les persones és més complicat. No n’hi ha prou amb tancar els ulls i parar el temps i ni tant sols mantenint la distància pots estar segur que no t’acabaran devorant. Sempre m’han costat, i tret de comptades excepcions, mai he aconseguit compartir-hi gran cosa. Segur que és culpa meva i que hauria de mirar de solucionar-ho, però ja vaig tard i miro de triar molt bé les guerres que sé que puc guanyar. I són poques, clar.
Ella em va mirar amb indiferència i això em mata. Segurament ni m’esperava, i veure’m allà la va descol·locar. Només volia omplir el dipòsit i alimentar una mica el meu ego, i el que menys necessitava era la seva mirada, per recordar-me que tot plegat és com un zoo i que les zebres no es poden barrejar amb els lleons o tot pot acabar sent una carnisseria. Vaig deixar el sobre amb la mateixa velocitat a la que creixia el seu menyspreu i vaig sortir disparat cap a la seguretat del meu habitat on ella no hi duraria ni tres segons. Probablement el motiu de la meva incursió en territori hostil va acabar a la paperera però la veritat és que no en molesta pensar-ho perquè la sensació d’haver saltat la tanca de l’àrea 51 és infinitament millor.
No m’hauria de sentir culpable d’haver-me oblidat que avui era avui. Va passar fa segles i no hauria de tenir importància, però m’ajuda a mastegar-ho tot una mica i poder empassar-m’ho. He buscat alternatives a aquest judici ràpid i cap m’ha convençut ni mínimament. Vaig tenir una època en la que ho hagués donat tot per poder accedir al seu disc dur i desclassificar documents que m’ajudessin a entendre alguna cosa. Ara em conformo a poder escapar-me puntualment del meu per agafar una mica d’aire i de perspectiva abans de tornar a posar el cap sota l’aigua i deixar els ulls a fora com un cocodril. Les molles de pa que ella em llança des del pont i a les que no em puc resistir em rescaten de mi mateix i mantenen a ratlla els meus dimonis. I això ja seria força més que guanyar.
