Vaig tenir uns anys en els que dormia amb les mans sota el coixí. Una por irracional a que algú se les pogués endur mentre dormia va acabar fent-me passar les nits en una postura poc convencional però que a mi em donava una seguretat tan absurda com el propi temor que ho desencadenava tot. Era petit, clar, però el tema va durar uns anys en els que vaig aconseguir deixar de pensar en una situació que m’incomodava. Un dia, que no sabria situar en el temps, vaig deixar de fer-ho amb la mateixa naturalitat amb la que havia començat. Tenia un problema i vaig trobar una eina que vaig utilitzar fins que el neguit va desaparèixer. Mai em vaig fer preguntes en relació a si la por existia realment o no era més que una petita inseguretat que treia el cap de sota del meu llit.
Aquest patró l’he anat repetint al llarg de la meva vida en àmbits i situacions molt diverses. Amb la enorme quantitat de coses i cosetes que em fan dubtar cíclicament, és inevitable tenir a mà un manual de recursos d’autoajuda que em permeten poder gestionar el dia a dia amb una certa facilitat. Són petits trucs que aconsegueixen que aquelles situacions que abans em portaven al límit s’hagin integrat en la meva rutina sense que suposin un trasbals massa gran. Una mica com quan l’home del temps ens explica que el tifó es converteix en tempesta tropical quan contacta amb la terra. Plou, però menys, i això limita la destrossa.
Els primers anys van ser complicats i m’hagués amagat tot sencer sota el coixí si hagués pogut. Van ser dies de mirar d’entendre el que estava passant, de buscar culpables que m’ajudessin a sentir-me millor i d’aprendre a viure en un escenari inesperat que per a mi és el més semblant a un camp de mines. Quan de cop i volta totes les teves carències queden al descobert no pots fer gran cosa més que anar tapant forats i mirar que el naufragi no sigui total. Ella era top. Tant que en condicions normals mai hagués estat al meu abast, però quan perds la noció del temps i vius per inèrcia, t’atreveixes amb coses i persones que no sortirien ni als teus somnis més agosarats. La llàstima va ser que vaig trigar poc a recuperar la meva normalitat que porta incorporada uns dimonis que em deixen sobreviure però no viure. Em fa gràcia quan hi penso i recordo aquelles setmanes d’alt voltatge que van ser un oasis sorgit del no res al bell mig de la monotonia sentimental en la que estic immers.
No estava preparat i així li vaig dir amb tota la sinceritat de la que vaig ser capaç. Ella era massa i continuaria sent massa encara avui perquè crec que mai estaré preparat per tornar a la casella de sortida i començar de 0. No és una qüestió de recursos ni de voluntat. Ni tan sols sabria explicar quin tipus de sensació és , però la noto i em mata cada vegada que miro de plantar-li cara. I ja ha arribat a un punt en el que gairebé no m’importa. Quan t’hi acostumes i aprens a conviure-hi deixes de pensar-hi i tot es tranquil·litza. Ella era massa i la única cosa que em sap greu és que es pensés – espero que no – que jo pensava que era massa poc.
La frase de la protagonista m’ha dinamitat. De fet tota la pel·lícula és per anar rascant una mica per saber en quin moment el semàfor es va posar vermell i ja no ha tornat a canviar. Deu ser complicat oblidar-se de com ser feliç i deixar-se devorar per un dia a dia que ens hipnotitza i ens atrapa a parts iguals. Em reconforta saber que no soc l’únic que espera a que es posi verd per poder passar encara que sembli que el vermell no donarà pas ni tan sols al taronja. I clar, quan està vermell i pares el motor, qualsevol és massa perquè tu mateix ets massa poc.
Aquest patró l’he anat repetint al llarg de la meva vida en àmbits i situacions molt diverses. Amb la enorme quantitat de coses i cosetes que em fan dubtar cíclicament, és inevitable tenir a mà un manual de recursos d’autoajuda que em permeten poder gestionar el dia a dia amb una certa facilitat. Són petits trucs que aconsegueixen que aquelles situacions que abans em portaven al límit s’hagin integrat en la meva rutina sense que suposin un trasbals massa gran. Una mica com quan l’home del temps ens explica que el tifó es converteix en tempesta tropical quan contacta amb la terra. Plou, però menys, i això limita la destrossa.
Els primers anys van ser complicats i m’hagués amagat tot sencer sota el coixí si hagués pogut. Van ser dies de mirar d’entendre el que estava passant, de buscar culpables que m’ajudessin a sentir-me millor i d’aprendre a viure en un escenari inesperat que per a mi és el més semblant a un camp de mines. Quan de cop i volta totes les teves carències queden al descobert no pots fer gran cosa més que anar tapant forats i mirar que el naufragi no sigui total. Ella era top. Tant que en condicions normals mai hagués estat al meu abast, però quan perds la noció del temps i vius per inèrcia, t’atreveixes amb coses i persones que no sortirien ni als teus somnis més agosarats. La llàstima va ser que vaig trigar poc a recuperar la meva normalitat que porta incorporada uns dimonis que em deixen sobreviure però no viure. Em fa gràcia quan hi penso i recordo aquelles setmanes d’alt voltatge que van ser un oasis sorgit del no res al bell mig de la monotonia sentimental en la que estic immers.
No estava preparat i així li vaig dir amb tota la sinceritat de la que vaig ser capaç. Ella era massa i continuaria sent massa encara avui perquè crec que mai estaré preparat per tornar a la casella de sortida i començar de 0. No és una qüestió de recursos ni de voluntat. Ni tan sols sabria explicar quin tipus de sensació és , però la noto i em mata cada vegada que miro de plantar-li cara. I ja ha arribat a un punt en el que gairebé no m’importa. Quan t’hi acostumes i aprens a conviure-hi deixes de pensar-hi i tot es tranquil·litza. Ella era massa i la única cosa que em sap greu és que es pensés – espero que no – que jo pensava que era massa poc.
La frase de la protagonista m’ha dinamitat. De fet tota la pel·lícula és per anar rascant una mica per saber en quin moment el semàfor es va posar vermell i ja no ha tornat a canviar. Deu ser complicat oblidar-se de com ser feliç i deixar-se devorar per un dia a dia que ens hipnotitza i ens atrapa a parts iguals. Em reconforta saber que no soc l’únic que espera a que es posi verd per poder passar encara que sembli que el vermell no donarà pas ni tan sols al taronja. I clar, quan està vermell i pares el motor, qualsevol és massa perquè tu mateix ets massa poc.
