Van ser tres o quatre segons, màxim cinc. Un sospir que per a mi va ser una eternitat suficient com per acorralar-me i portar-me novament al límit durant uns quants dies. Una nova crisis existencial en tota regla que, com sempre, em fa dubtar de tot, fins i tot dels meus propis dubtes. Em passa sovint – massa – i em costa recuperar la meva part racional i retrobar una certa estabilitat. Per això els límits m’atrauen menys que gens perquè sempre que m’hi apropo acabo en una rampa de llançament de la NASA direcció a Júpiter.
D’això dels límits en parlàvem fa pocs dies amb ells i me’n vaig adonar que vaig contracorrent. A mi em fa sentir bé saber fins on puc arribar i amb qui sense exposar-me massa. Fa temps que vaig assumir que si no puc anar enlloc em quedo on estic i que si no hi puc anar amb ningú doncs hi vaig sol. Segur que aquest acord de mínims no seria suficient per la majoria de les persones però a mi em permet seguir avançant sense haver de fer-me gaires preguntes. És així, i quan m’ho plantejo és quan m’acabo trobant en territori hostil i al límit del que soc capaç de gestionar amb les eines que tinc.
Mai he fet presoners i probablement per això m’he acabat convertint en un os polar flotant en un bloc de gel cada cop més petit. És una obvietat que em condiciona, i molt, la llista de coses innegociables que no puc suportar que es negociïn perquè jo mai les he negociat. Aferrar-se als principis pot arribar a ser tan perillós com fer-se un selfie a la cornisa d’un gratacels. Amb menys glamur, zero èpica i amb l’adrenalina disparada circulant a fons per les venes, però sense poder treure-la de cap manera. Si, el meu tros de gel és cada cop més petit i en el meu cas no és per culpa del canvi climàtic sinó més aviat per no haver canviat res.
Em costa pensar en un pla b i això que sempre m’han funcionat. És complicat encaixar-hi el temps i els dimonis però sobretot se’m fa impossible visualitzar-hi les persones. Somio sovint que estic rodejat per un munt de sensors de moviment de tots els colors i sabent que qualsevol pas en fals em farà creuar la línia finíssima que separa l’espai diminut on em sento segur d’una immensitat que sempre he tingut la certesa que em devoraria en un sospir.
Vaig llegir en algun llibre que l’univers és una perversa immensitat feta d’absència en la que no estem gairebé en cap lloc. Segur que Fibonacci hi pensava quan observava els conills que el van portar a descobrir la seva famosa seqüència que mira de trobar-li una explicació matemàtica a gairebé tot el que ens envolta. Fibonacci i jo no ens haguéssim posat d’acord perquè no acostumo a trobar-li una explicació a gairebé res. Deu ser per això que les mates i jo mai ens hem entès massa bé. Rescataria aquella reflexió de Von Neumann que deia que en les matemàtiques no entens les coses sinó que t’hi acostumes, i poca cosa més. Em passa el mateix amb la vida, i suposo que per això veure com el gel es va fonent m’allunya del límit i m’apropa a la meva essència contemplativa.
La piràmide de Maslow m’havia d’ajudar a rematar aquestes setmanes en les que la meva ocupació principal ha estat perseguir-me la cua. Encaixar-hi el meu dia a dia era una tasca fàcil que m’havia de permetre situar-me al mapa per saber on estic. Al final, però, vaig rematar al pal perquè Maslow si una cosa té és que fa dubtar. Greenland en canvi va ser com posar el dit a la llaga. Situacions límit que treuen el millor i el pitjor de les persones. Problemes personals que es dilueixen quan els enfrontem amb la complexitat de la pròpia vida. Sensacions i estereotips encadenats a un ritme trepidant per acabar entenent que l’univers no sempre gira al nostra voltant i que no som més que un puntet de llum enmig de milions de puntets de llum com nosaltres.
Doncs això, que al final tots tenim la nostra manera de perseguir els límits. Igual la meva va de saber quan de temps puc seguir hibernant al meu refugi nuclear, metabolitzant la energia perquè vagi durant i sortint del cau molt de tant en tant per comprovar que el cicle de la vida continua impertèrrit .
D’això dels límits en parlàvem fa pocs dies amb ells i me’n vaig adonar que vaig contracorrent. A mi em fa sentir bé saber fins on puc arribar i amb qui sense exposar-me massa. Fa temps que vaig assumir que si no puc anar enlloc em quedo on estic i que si no hi puc anar amb ningú doncs hi vaig sol. Segur que aquest acord de mínims no seria suficient per la majoria de les persones però a mi em permet seguir avançant sense haver de fer-me gaires preguntes. És així, i quan m’ho plantejo és quan m’acabo trobant en territori hostil i al límit del que soc capaç de gestionar amb les eines que tinc.
Mai he fet presoners i probablement per això m’he acabat convertint en un os polar flotant en un bloc de gel cada cop més petit. És una obvietat que em condiciona, i molt, la llista de coses innegociables que no puc suportar que es negociïn perquè jo mai les he negociat. Aferrar-se als principis pot arribar a ser tan perillós com fer-se un selfie a la cornisa d’un gratacels. Amb menys glamur, zero èpica i amb l’adrenalina disparada circulant a fons per les venes, però sense poder treure-la de cap manera. Si, el meu tros de gel és cada cop més petit i en el meu cas no és per culpa del canvi climàtic sinó més aviat per no haver canviat res.
Em costa pensar en un pla b i això que sempre m’han funcionat. És complicat encaixar-hi el temps i els dimonis però sobretot se’m fa impossible visualitzar-hi les persones. Somio sovint que estic rodejat per un munt de sensors de moviment de tots els colors i sabent que qualsevol pas en fals em farà creuar la línia finíssima que separa l’espai diminut on em sento segur d’una immensitat que sempre he tingut la certesa que em devoraria en un sospir.
Vaig llegir en algun llibre que l’univers és una perversa immensitat feta d’absència en la que no estem gairebé en cap lloc. Segur que Fibonacci hi pensava quan observava els conills que el van portar a descobrir la seva famosa seqüència que mira de trobar-li una explicació matemàtica a gairebé tot el que ens envolta. Fibonacci i jo no ens haguéssim posat d’acord perquè no acostumo a trobar-li una explicació a gairebé res. Deu ser per això que les mates i jo mai ens hem entès massa bé. Rescataria aquella reflexió de Von Neumann que deia que en les matemàtiques no entens les coses sinó que t’hi acostumes, i poca cosa més. Em passa el mateix amb la vida, i suposo que per això veure com el gel es va fonent m’allunya del límit i m’apropa a la meva essència contemplativa.
La piràmide de Maslow m’havia d’ajudar a rematar aquestes setmanes en les que la meva ocupació principal ha estat perseguir-me la cua. Encaixar-hi el meu dia a dia era una tasca fàcil que m’havia de permetre situar-me al mapa per saber on estic. Al final, però, vaig rematar al pal perquè Maslow si una cosa té és que fa dubtar. Greenland en canvi va ser com posar el dit a la llaga. Situacions límit que treuen el millor i el pitjor de les persones. Problemes personals que es dilueixen quan els enfrontem amb la complexitat de la pròpia vida. Sensacions i estereotips encadenats a un ritme trepidant per acabar entenent que l’univers no sempre gira al nostra voltant i que no som més que un puntet de llum enmig de milions de puntets de llum com nosaltres.
Doncs això, que al final tots tenim la nostra manera de perseguir els límits. Igual la meva va de saber quan de temps puc seguir hibernant al meu refugi nuclear, metabolitzant la energia perquè vagi durant i sortint del cau molt de tant en tant per comprovar que el cicle de la vida continua impertèrrit .
