Va ser una època de converses interminables al meu cotxe i fins a altes hores de la matinada. Mai m’han agradat les coses fàcils i mirar de tenir alguna cosa amb ella era un repte tan complicat que em va enganxar de seguida. Recordo com ens atreia la lluna plena a través dels vidres embafats i també els seus petons de nicotina que em van tatuar l’ànima. Mesos després em vaig embarrancar al mig del camí i m’ho vaig jugar tot al 24 vermell. Potser érem massa joves o simplement no era el moment. Va sortir el 42 negre i la nostra història es va difuminar a 5.000 quilòmetres d’aquí. Vam mirar de reprendre-la un parell de vegades però ja estàvem en freqüències diferents i no haguéssim fet més que allargar l’agonia innecessàriament. El primer desamor és dur però no dura massa i no vaig trigar a tenir-lo tancat en un calaix a pany i forrellat.
Recordo aquell estiu com un parèntesis curt i intens en el que vaig deixar de ser jo durant unes setmanes i automàticament les meves circumstàncies tampoc semblaven que fossin meves. Va ser com passar de 0 a 100 en pocs segons havent de prendre decisions a velocitat de vertigen i sense temps per valorar-les gaire. El més semblant a la kriptonita per algú com jo acostumat a analitzar minuciosament els pros i els contres en qualsevol situació. Va estar bé deixar de ser un mateix durant un temps i veure el món des d’una altra perspectiva. La millor notícia és que vaig sobreviure fora del meu bunker. Era previsible que segles després encara estigués pagant el peatge de la meva incursió en territori desconegut. Quan deixem de ser nosaltres també deixem de controlar els danys col·laterals.
Ella em va demanar si encara l’estimava i no vaig saber mentir-li. Em va agafar desprevingut i no tenia preparada cap resposta políticament correcta que tanqués amb elegància un capítol que ja s’està allargant més del compte. No sé perquè m’ho va preguntar ni en quin moment el seu món infantil es va fusionar amb les paranoies que arrosseguem els adults. El que si tinc clar i cada vegada més és que hauríem de mentir per sistema quan compartim les nostres emocions amb els altres. No fer-ho ens despulla i ens torna vulnerables i fràgils. Quan al cap d’una estona va voler insistir en el tema, ja estava més que preparat i el vaig matar amb la precisió d’un franctirador. Les preguntes que només admeten una resposta clara, contundent i sense matisos, són perilloses. Tots tenim una estranya habilitat per posar el dit a la llaga i anar-nos recordant cíclicament que no podem domesticar el que sentim. Aspirem, com a molt, a camuflar-ho i a reduir-ne el verí. Poca cosa més.
Tinc un clauer amb 18 claus que necessitava un repàs urgent. L’arribada de l’estiu i les jaquetes a l’armari l’envien de cap a les butxaques dels pantalons, i no és el mateix, clar. Les vaig treure una per una després d’anys de ni plantejar-m’ho, i la sensació va ser la d’estar profanant un espai sagrat amb el que mai m’havia atrevit. Les 4 o 5 primeres estaven clares: casa, cotxe, garatge, despatx ... A partir d’aquí el tema es va complicar. Potser alguna bústia que no he obert mai, algun armari sense res a dins que mereixi ser tancat amb clau i ves a saber quines coses més. Igual alguna no és ni meva i és de la casa de la veïna que fa anys que viu a l’altra punta del món. En qualsevol cas és un clauer que s’ha anat engreixant amb el pas dels anys fins ahir en que es va convertir en un joc de 5 claus que probablement acabaré perdent en breu perquè pesa i ocupa molt menys del que estava acostumat.
Algú em va recordar l’altre dia que podem tancar els ulls quan no volem veure alguna cosa però que aquest mecanisme de protecció no serveix amb el que sentim. Les converses que he allargat deliberadament amb ella aquesta setmana omplint-les d’obvietats amb la única finalitat d’estirar-les al màxim, són el més a prop que he estat en els darrers anys de sentir-me bé. Sense saber on posar els ulls i amb els batecs descontrolats però amb aquella sensació de tornar a entrar a casa després d’un viatge interminable en el que l’avió de tornada ha estat a punt d’estimbar-se un munt de vegades. Quan t’has hagut de posar la mascareta d’oxigen en ple vol, tornar a caminar per terra ferma és una passada que no es pot explicar, només sentir.
I amb una clau a la mà que no sé que obra ni m’importa, vaig poder allargar cada segon jugant amb el temps, gairebé parant-lo en aquell precís instant en que tot encaixa, i la vida deixa de ser la tempesta perfecta per convertir-se en un ruixat d’estiu, que precedeix aquella olor de terra mullada que ens regenera i ens envia d’un cop de peu a la essència. I mentrestant el meu cap que no hi entén de treves ni de pactes ja em situava al costat del seu llit mirant com dormia i exprimint aquella sensació de tristesa dolça com havia fet tantes i tantes vegades. Tan sols això, però molt més que suficient.
Recordo aquell estiu com un parèntesis curt i intens en el que vaig deixar de ser jo durant unes setmanes i automàticament les meves circumstàncies tampoc semblaven que fossin meves. Va ser com passar de 0 a 100 en pocs segons havent de prendre decisions a velocitat de vertigen i sense temps per valorar-les gaire. El més semblant a la kriptonita per algú com jo acostumat a analitzar minuciosament els pros i els contres en qualsevol situació. Va estar bé deixar de ser un mateix durant un temps i veure el món des d’una altra perspectiva. La millor notícia és que vaig sobreviure fora del meu bunker. Era previsible que segles després encara estigués pagant el peatge de la meva incursió en territori desconegut. Quan deixem de ser nosaltres també deixem de controlar els danys col·laterals.
Ella em va demanar si encara l’estimava i no vaig saber mentir-li. Em va agafar desprevingut i no tenia preparada cap resposta políticament correcta que tanqués amb elegància un capítol que ja s’està allargant més del compte. No sé perquè m’ho va preguntar ni en quin moment el seu món infantil es va fusionar amb les paranoies que arrosseguem els adults. El que si tinc clar i cada vegada més és que hauríem de mentir per sistema quan compartim les nostres emocions amb els altres. No fer-ho ens despulla i ens torna vulnerables i fràgils. Quan al cap d’una estona va voler insistir en el tema, ja estava més que preparat i el vaig matar amb la precisió d’un franctirador. Les preguntes que només admeten una resposta clara, contundent i sense matisos, són perilloses. Tots tenim una estranya habilitat per posar el dit a la llaga i anar-nos recordant cíclicament que no podem domesticar el que sentim. Aspirem, com a molt, a camuflar-ho i a reduir-ne el verí. Poca cosa més.
Tinc un clauer amb 18 claus que necessitava un repàs urgent. L’arribada de l’estiu i les jaquetes a l’armari l’envien de cap a les butxaques dels pantalons, i no és el mateix, clar. Les vaig treure una per una després d’anys de ni plantejar-m’ho, i la sensació va ser la d’estar profanant un espai sagrat amb el que mai m’havia atrevit. Les 4 o 5 primeres estaven clares: casa, cotxe, garatge, despatx ... A partir d’aquí el tema es va complicar. Potser alguna bústia que no he obert mai, algun armari sense res a dins que mereixi ser tancat amb clau i ves a saber quines coses més. Igual alguna no és ni meva i és de la casa de la veïna que fa anys que viu a l’altra punta del món. En qualsevol cas és un clauer que s’ha anat engreixant amb el pas dels anys fins ahir en que es va convertir en un joc de 5 claus que probablement acabaré perdent en breu perquè pesa i ocupa molt menys del que estava acostumat.
Algú em va recordar l’altre dia que podem tancar els ulls quan no volem veure alguna cosa però que aquest mecanisme de protecció no serveix amb el que sentim. Les converses que he allargat deliberadament amb ella aquesta setmana omplint-les d’obvietats amb la única finalitat d’estirar-les al màxim, són el més a prop que he estat en els darrers anys de sentir-me bé. Sense saber on posar els ulls i amb els batecs descontrolats però amb aquella sensació de tornar a entrar a casa després d’un viatge interminable en el que l’avió de tornada ha estat a punt d’estimbar-se un munt de vegades. Quan t’has hagut de posar la mascareta d’oxigen en ple vol, tornar a caminar per terra ferma és una passada que no es pot explicar, només sentir.
I amb una clau a la mà que no sé que obra ni m’importa, vaig poder allargar cada segon jugant amb el temps, gairebé parant-lo en aquell precís instant en que tot encaixa, i la vida deixa de ser la tempesta perfecta per convertir-se en un ruixat d’estiu, que precedeix aquella olor de terra mullada que ens regenera i ens envia d’un cop de peu a la essència. I mentrestant el meu cap que no hi entén de treves ni de pactes ja em situava al costat del seu llit mirant com dormia i exprimint aquella sensació de tristesa dolça com havia fet tantes i tantes vegades. Tan sols això, però molt més que suficient.
