Sempre he pensat que hi ha dos tipus de somnis, els que perseguim sabent que mai els atraparem però que donen sentit a la nostra existència, i els més terrenals que no ens atrevim a abordar com cal, conscients que són realitzables i per tant efímers. Ens fa por que es caduquin, que la recompensa sigui poca cosa o simplement que el botí no estigui a l’alçada de les expectatives. En tinc varis d’aquests que agafant un avió els mates d’una tirada però allà han estat adornant el meu subconscient i alimentant aquesta creença absurda. Després d’un cataclisme canvia el relleu i també la perspectiva. I els somnis són això, el relleu de la nostra vida.
He tingut les entrades en vàries ocasions. La reserva d’hotel i els pulmons preparats per entonar aquelles rimes que moltes vegades no acabo d’entendre però que em salven la vida varis cops per setmana. Una vaga de trens va aniquilar les primeres, i les segones es van autodestruir per un atac de responsabilitat frustrant i egocèntric. Ara és diferent. Tot és nou, i fins i tot els somnis es retro alimenten per agafar una nova forma. Allà estaré, amb ella que està a les antípodes de la meva vida però amb qui tenim una connexió de ferro forjat, i amb ells que semblen fer-me les lletres a mida per explicar la muntanya russa en la que estic pujat des de fa anys. I no sé si seré capaç d’expressar-ho però ho gaudiré a fons perquè amb els somnis, sobretot si són propis, no valen mitges tintes.
Aquesta setmana he dormit varis dies en una tenda. Res estrany si no fos perquè la tinc plantada a dins de casa. A la meva filla li encanta, i a mi, m’entusiasma seguir-li el joc i compartir-hi les nostres nits plegats. Ahir tornava a estar sol i no podia dormir. No sabria explicar ben be per que però no podia. I me’n vaig tornar a la tenda a deixar-me portar per la seva olor i el seu kit de supervivència que ara ja és el meu, i va ser com entrar en una dimensió amb el temps aturat en aquell precís instant en que havia estat feliç feia tan sols unes hores. I va tornar a ser ahir amb la mateixa facilitat amb que la son em va guanyar abans de plantejar-me si aconseguiria adormir-me. I tot, a pocs metres del lloc on dormo sempre i que s’ha convertit en un accelerador, ja no de partícules, sinó de moments compartits que he d’aprendre a gestionar un per un perquè de cop m’esclafen com a un mosquit sense que pugui oposar resistència.
Hi ha coses que em costa un món processar. Poden ser evidents per a qualsevol però no ho són per a mi. Les tinc tan interioritzades que ja formen part d’un tot que no hauria de ser modulable, però ho és. M’he passat anys fent una trucada cada dia a les 14.45h. Una acció mecànica i rutinària que ha anat canviant de destinatari (per sort poques vegades) i que a priori era per assegurar-me que a l’altre costat de la lluna tot seguia el seu curs normal com en la meva meitat. Una connexió de pocs segons que em feia sentir bé només pel fet de comprovar que res havia alterat la sincronia entre el costat fosc i el clar. Tot en ordre, doncs seguim. Ara veig que no. Que la trucada era per mi mateix. Que clar que m’interessava la opinió de l’altra persona però que la prioritat era que res vingués a destorbar l’ordre de la meva meitat. Així per sobre m’hauré trucat milers de vegades i en totes m’ha contestat algú altre. Egoisme inconscient però egoisme al cap i a la fi.
L’amor és la única cosa que som capaços de percebre que transcendeix les dimensions del temps i i de l’espai. És una frase d’ Interestelar, una pel·lícula que em va angoixar fins a límits insospitats però que em va mantenir enganxat fins al final. El pas del temps, els forats negres, la relativitat, la gravetat… Un munt de conceptes que no controlo – ni ganes - i que segurament per això em van trasbalsar. Pretendre entendre alguna cosa sobre la cinquena dimensió és una utopia per algú com jo que molt sovint ja s’encalla amb la tercera. I quan al final de la peli el protagonista torna a la terra i es troba que la seva filla ja és molt més gran que ell doncs és la prova final de que no pintem gaire per no dir res en el context de l’univers.
Si, el temps i l’espai són complicats i gairebé prefereixo deixar-los com estan i que vagin fent. Amb l’amor es diferent i no es pot renunciar a tot el que ens aporta quan tenim la sort d’experimentar-lo. És el tub que ens manté connectats a la nau i sense el que estaríem condemnats a vagar per l’espai com una titella. Una mica com ara però sabent que tenim el comodí que algú ens rescati algun dia de nosaltres mateixos i puguem començar de nou a conjugar aquests conceptes que no controlem. Una manera estranya d’explicar que sense poder compartir-les, les coses perden el seu valor, i que ens devaluem en l’index Dow Jones de la nostra vida.
De moment ens haurem de conformar amb mirar de no posar Super 95 al nostre motor que ja tenim clar que va amb Diesel i evitar així la pana total. Això, i seguir il·lusionant-nos quan rebem algun whatsapp en forma de salvavides que transformem a la nostra manera per fer-lo encaixar en el nostre caos. A fi de comptes és molt probable que el verí i l’antídot visquin en la mateixa realitat i que el nostre objectiu sigui que puguin conviure sense matar-se i no acabar fent com els escorpins que només amb un parell de gotes d’alcohol es tornen bojos i es piquen fins a la mort.
I en aquest Sudoku de somnis que tenia aparcats, n’hi ha un altre que vull matar a l’estiu però que no m’agradaria fer sol. Unes quantes hores d’avió i un mini repte que em va superar fa anys però amb el que no en tinc ni per començar a dia d’avui. Perquè el temps no ens permet oblidar però si anar deixant llast i seguir fins on ens deixi.
He tingut les entrades en vàries ocasions. La reserva d’hotel i els pulmons preparats per entonar aquelles rimes que moltes vegades no acabo d’entendre però que em salven la vida varis cops per setmana. Una vaga de trens va aniquilar les primeres, i les segones es van autodestruir per un atac de responsabilitat frustrant i egocèntric. Ara és diferent. Tot és nou, i fins i tot els somnis es retro alimenten per agafar una nova forma. Allà estaré, amb ella que està a les antípodes de la meva vida però amb qui tenim una connexió de ferro forjat, i amb ells que semblen fer-me les lletres a mida per explicar la muntanya russa en la que estic pujat des de fa anys. I no sé si seré capaç d’expressar-ho però ho gaudiré a fons perquè amb els somnis, sobretot si són propis, no valen mitges tintes.
Aquesta setmana he dormit varis dies en una tenda. Res estrany si no fos perquè la tinc plantada a dins de casa. A la meva filla li encanta, i a mi, m’entusiasma seguir-li el joc i compartir-hi les nostres nits plegats. Ahir tornava a estar sol i no podia dormir. No sabria explicar ben be per que però no podia. I me’n vaig tornar a la tenda a deixar-me portar per la seva olor i el seu kit de supervivència que ara ja és el meu, i va ser com entrar en una dimensió amb el temps aturat en aquell precís instant en que havia estat feliç feia tan sols unes hores. I va tornar a ser ahir amb la mateixa facilitat amb que la son em va guanyar abans de plantejar-me si aconseguiria adormir-me. I tot, a pocs metres del lloc on dormo sempre i que s’ha convertit en un accelerador, ja no de partícules, sinó de moments compartits que he d’aprendre a gestionar un per un perquè de cop m’esclafen com a un mosquit sense que pugui oposar resistència.
Hi ha coses que em costa un món processar. Poden ser evidents per a qualsevol però no ho són per a mi. Les tinc tan interioritzades que ja formen part d’un tot que no hauria de ser modulable, però ho és. M’he passat anys fent una trucada cada dia a les 14.45h. Una acció mecànica i rutinària que ha anat canviant de destinatari (per sort poques vegades) i que a priori era per assegurar-me que a l’altre costat de la lluna tot seguia el seu curs normal com en la meva meitat. Una connexió de pocs segons que em feia sentir bé només pel fet de comprovar que res havia alterat la sincronia entre el costat fosc i el clar. Tot en ordre, doncs seguim. Ara veig que no. Que la trucada era per mi mateix. Que clar que m’interessava la opinió de l’altra persona però que la prioritat era que res vingués a destorbar l’ordre de la meva meitat. Així per sobre m’hauré trucat milers de vegades i en totes m’ha contestat algú altre. Egoisme inconscient però egoisme al cap i a la fi.
L’amor és la única cosa que som capaços de percebre que transcendeix les dimensions del temps i i de l’espai. És una frase d’ Interestelar, una pel·lícula que em va angoixar fins a límits insospitats però que em va mantenir enganxat fins al final. El pas del temps, els forats negres, la relativitat, la gravetat… Un munt de conceptes que no controlo – ni ganes - i que segurament per això em van trasbalsar. Pretendre entendre alguna cosa sobre la cinquena dimensió és una utopia per algú com jo que molt sovint ja s’encalla amb la tercera. I quan al final de la peli el protagonista torna a la terra i es troba que la seva filla ja és molt més gran que ell doncs és la prova final de que no pintem gaire per no dir res en el context de l’univers.
Si, el temps i l’espai són complicats i gairebé prefereixo deixar-los com estan i que vagin fent. Amb l’amor es diferent i no es pot renunciar a tot el que ens aporta quan tenim la sort d’experimentar-lo. És el tub que ens manté connectats a la nau i sense el que estaríem condemnats a vagar per l’espai com una titella. Una mica com ara però sabent que tenim el comodí que algú ens rescati algun dia de nosaltres mateixos i puguem començar de nou a conjugar aquests conceptes que no controlem. Una manera estranya d’explicar que sense poder compartir-les, les coses perden el seu valor, i que ens devaluem en l’index Dow Jones de la nostra vida.
De moment ens haurem de conformar amb mirar de no posar Super 95 al nostre motor que ja tenim clar que va amb Diesel i evitar així la pana total. Això, i seguir il·lusionant-nos quan rebem algun whatsapp en forma de salvavides que transformem a la nostra manera per fer-lo encaixar en el nostre caos. A fi de comptes és molt probable que el verí i l’antídot visquin en la mateixa realitat i que el nostre objectiu sigui que puguin conviure sense matar-se i no acabar fent com els escorpins que només amb un parell de gotes d’alcohol es tornen bojos i es piquen fins a la mort.
I en aquest Sudoku de somnis que tenia aparcats, n’hi ha un altre que vull matar a l’estiu però que no m’agradaria fer sol. Unes quantes hores d’avió i un mini repte que em va superar fa anys però amb el que no en tinc ni per començar a dia d’avui. Perquè el temps no ens permet oblidar però si anar deixant llast i seguir fins on ens deixi.
