Hi hauria d’anar més sovint. De fet, crec que més que anar-hi el que hauria de fer seria traslladar-hi el meu búnquer particular i sortir-ne només en cas de necessitat extrema. Hauríem d’insistir en les coses i persones que ens fan sentir bé, però ni en sabem ni sol encaixar en el codi de barres que portem tatuat a la front i que hem de passar pel lector mil vegades cada dia. Però això no treu que hi pensi i que tingui clar que hauria de ser així encara que no ho sigui. La part positiva és que quan hi vaig, molt de tant en tant, és com una catarsis que em regenera i em permet treure-ho tot i preparar-me per tornar a començar. Acabar allà és de les millors coses que m’han passat.
Amb ells tinc una sensació similar i m’agrada veure’ls com un genèric de la poció original. Amb menys glamur i amb altres regles del joc però amb efectes terapèutics semblants. Vaig escoltar en algun lloc que la felicitat de les granotes passa inevitablement per saber a quin toll pertanyen i jo ja fa temps que tinc clar que els meus tolls són els que estan una mica apartats, que s’assequen sovint per falta de pluja i amb l’aigua tan tèrbola que permet que s’hi dibuixin ombres que ja tinc assumit que sempre hi seran. Però m’hi trobo bé, molt millor que s’hi estiguessin plens de Channel i amb fades espolsant-hi pols màgic. Segur que té a veure amb l’ADN i la personalitat.
Fa dies que juguem a aquell joc que va d’encaixar peces geomètriques en una figura determinada. És com una teràpia col·lectiva que a ell li serveix per entrenar l’habilitat visual i la lògica, i a mi per entendre que pots trigar més o menys, però al final tot acaba encaixant encara que la sorra del rellotge ens condicioni més que molt. Per això l’altre dia quan ella em va dir que el millor que tinc és que soc lliure, me’n vaig adonar que fa temps que jugo amb les meves peces sense aconseguir encaixar-les però que he limitat els danys col·laterals desactivant el rellotge. Quan relativitzes el temps, tot es veu una mica borrós, com si estiguessis en una realitat paral·lela que et permet amagar allò que t’incomoda encara que el preu a pagar sigui renunciar a gran part del teu valor afegit. En el meu cas no hi ha dubte que és un bon tracte.
M’hi podria haver passat hores discutint amb ella i no ens haguéssim entès. Quan tens la sensació que tens raó, la tens i punt. No cal una veu ensucrada, que a més sap que el que està argumentant és totalment absurd, per mirar de fer-te entendre que t’han robat a la cara però que tot és tan legal que no cal perdre-hi ni un segon a reclamar. M’indigna, i molt. No tant per la quantitat, que també, com per la manera. Però tenim tantes coses a fer que el que ens falta és temps per a indignar-nos. Una imatge sintètica de la societat que hem construït entre tots plegats i que ens porta inexorablement cap a l’extinció.
També hauria de deixar de comparar i llançar-me als braços de l’instint. Tancar definitivament tots els conductes que em transporten constantment al passat i mirar d’exprimir molt més el present. Deixar de fugir al mínim símptoma que alguna peça podria encaixar i aturar-me a valorar si podria arribar a valdre la pena que tot encaixés. De moment no ho aconsegueixo però si en algun lloc m’hi apropo és sense dubte allà.
S’acaba el desembre i ni me’n he assabentat. Una nova prova que les regles del joc han canviat i que ja ni em molesta jugar interminablement a mirar d’encaixar peces en figures geomètriques estranyament recargolades i que a més diria que canvien de forma quan estic a punt de tenir-les controlades. Fins i tot estic gaudint d’aquest procés que em manté equidistant de tot i de tots i amb les emocions a la distància justa com per que m’afectin el mínim imprescindible.
Amb ells tinc una sensació similar i m’agrada veure’ls com un genèric de la poció original. Amb menys glamur i amb altres regles del joc però amb efectes terapèutics semblants. Vaig escoltar en algun lloc que la felicitat de les granotes passa inevitablement per saber a quin toll pertanyen i jo ja fa temps que tinc clar que els meus tolls són els que estan una mica apartats, que s’assequen sovint per falta de pluja i amb l’aigua tan tèrbola que permet que s’hi dibuixin ombres que ja tinc assumit que sempre hi seran. Però m’hi trobo bé, molt millor que s’hi estiguessin plens de Channel i amb fades espolsant-hi pols màgic. Segur que té a veure amb l’ADN i la personalitat.
Fa dies que juguem a aquell joc que va d’encaixar peces geomètriques en una figura determinada. És com una teràpia col·lectiva que a ell li serveix per entrenar l’habilitat visual i la lògica, i a mi per entendre que pots trigar més o menys, però al final tot acaba encaixant encara que la sorra del rellotge ens condicioni més que molt. Per això l’altre dia quan ella em va dir que el millor que tinc és que soc lliure, me’n vaig adonar que fa temps que jugo amb les meves peces sense aconseguir encaixar-les però que he limitat els danys col·laterals desactivant el rellotge. Quan relativitzes el temps, tot es veu una mica borrós, com si estiguessis en una realitat paral·lela que et permet amagar allò que t’incomoda encara que el preu a pagar sigui renunciar a gran part del teu valor afegit. En el meu cas no hi ha dubte que és un bon tracte.
M’hi podria haver passat hores discutint amb ella i no ens haguéssim entès. Quan tens la sensació que tens raó, la tens i punt. No cal una veu ensucrada, que a més sap que el que està argumentant és totalment absurd, per mirar de fer-te entendre que t’han robat a la cara però que tot és tan legal que no cal perdre-hi ni un segon a reclamar. M’indigna, i molt. No tant per la quantitat, que també, com per la manera. Però tenim tantes coses a fer que el que ens falta és temps per a indignar-nos. Una imatge sintètica de la societat que hem construït entre tots plegats i que ens porta inexorablement cap a l’extinció.
També hauria de deixar de comparar i llançar-me als braços de l’instint. Tancar definitivament tots els conductes que em transporten constantment al passat i mirar d’exprimir molt més el present. Deixar de fugir al mínim símptoma que alguna peça podria encaixar i aturar-me a valorar si podria arribar a valdre la pena que tot encaixés. De moment no ho aconsegueixo però si en algun lloc m’hi apropo és sense dubte allà.
S’acaba el desembre i ni me’n he assabentat. Una nova prova que les regles del joc han canviat i que ja ni em molesta jugar interminablement a mirar d’encaixar peces en figures geomètriques estranyament recargolades i que a més diria que canvien de forma quan estic a punt de tenir-les controlades. Fins i tot estic gaudint d’aquest procés que em manté equidistant de tot i de tots i amb les emocions a la distància justa com per que m’afectin el mínim imprescindible.
