És el millor que podia passar encara que no ho sembli. A vegades la vida ens fa la feina bruta tallant de soca-rel les il·lusions que es van fent grans de manera totalment irracional al nostre cervell. I és millor, clar, perquè ens evita la catàstrofe posterior que ho hauria inundat tot de nou donant pas a una nova era glacial. La sensació és estranya i difícil de descriure, com si ens haguessin instal·lat una alarma al bell mig de l’hipotàlem que es dispara a la mínima que detecta que algú coqueteja amb la nostra capacitat d’emocionar-nos i ens evita haver d’estavellar-nos un cop més contra un mur de formigó . Una nova entrega de com el depredador juga amb la seva presa només per plaer i, per molt que t’importi, l’únic que pots fer que és mirar-t’ho darrera d’un vidre blindat que ni s’immuta per molt que el colpegis amb desesperació. Almenys està bé que el depredador sigui sempre el mateix i ja no calgui malgastar temps i energia en aprendre a odiar-ne un altre.
No conec a fons la història del governador de Nova York Andrew Cuomo que s’ha vist forçat a renunciar al seu càrrec per presumptes situacions d’assetjament sexual denunciades per persones del seu equip de treball. Ni idea de si és culpable o de si no n’hi havia per tant. De fet, m’interessa poc o gens classificar-lo a la columna dels infractors o a la de les víctimes mediàtiques perquè no acabaríem mai de tants casos idèntics que apareixen a les notícies pràcticament cada dia. Això si, li compro totalment el seu discurs de renúncia perquè em sembla una radiografia perfecta del temps que ens ha tocat viure. Diu Cuomo que no té la sensació d’haver creuat cap línia vermella de les mil que hem d’anar esquivant cada matí quan sortim de casa. Però – i aquí és on la clava – també admet que els canvis generacionals i culturals han redibuixat un nou escenari al que no s’ha sabut adaptar. Feia temps que esperava que algú definís el present des d’aquesta perspectiva amb la que em sento plenament identificat. Tot va massa ràpid i el dibuix canvia a una velocitat a la que difícilment ens podem adaptar. El que avui és blanc no fa massa que era negre i viceversa. I sovint els canvis tenen menys sentit que una capsa de llumins a la lluna i venen amb una etiqueta de “generacionals” que ho maquilla tot però que també ens allunya de la essència. Les regles del joc canvien a una velocitat supersònica i no només això sinó que a més a més les que estan vigents avui igual no tenen res a veure amb les d’ahir i ja no cal ni pensar en les de demà. I així no hi ha qui jugui amb un mínim de coherència i de sentit comú. La vida tal i com la defineix Cuomo és la meva, amb la diferència que a mi difícilment m’agafarà amb el peu canviat perquè porto tants anys fugint de tot i de tots que dec estar com a mínim al Punt Nemo, allà al mig del Pacífic entre Xile i Nova Zelanda i a milers de quilòmetres de la civilització.
He canviat els seus mons aquesta setmana. El color, la llum , la distribució, tot. De fet, tot el que és pot canviar sense canviar res. I m’agrada veure a la seva mirada que el viatge ha valgut la pena i que em recordin que en realitat tot és bastant més fàcil de com ho veiem i que només cal tancar els ulls i respirar. Els seus mons nous m’ajuden a amagar el meu i a que tot continuï perfectament sincronitzat, amb les distàncies perfectes i els moviments de rotació i translació dibuixant els dies i les nits i les voltes al sol respectivament. El temps que passa, vaja. Molt més del que podia esperar després del control-alt-supr de ja fa uns quants anys. Paul Éluard ho va definir a la perfecció amb poques paraules: “Hi ha altres mons però estan en aquest”. I així és.
Havíem de ser 4 i al final vam seguir sent 3 com sempre. Són dies confusos que s’han anat convertint en mesos i en anys i que fa tota la pinta que acabaran sent segles. I no passa res, només que és pitjor. Continua estant bé però costa de fer-se a la idea per moltes voltes al sol que anem acumulant. Hi pensava mentre recorríem els carrers amb ells amunt i avall mirant de lligar-ho tot per superar el joc. Indubtablement que amb ella seria millor però per primera vegada no em vaig sentir culpable de la seva absència, i allà assegut a l’esglaó de l’església mirant la seva activitat frenètica i aliena a tots els meus dimonis, diria que per uns instants vaig recuperar la felicitat i vaig poder veure on s’amaga. Estar amb qui vols, quan vols i fent el que vols no sembla tan complicat. Acceptar que la felicitat dels altres s’amaga al mateix lloc i condiciona la teva, però tot i així respectar-ho sense haver de renunciar al que sents, ja és com quan t’atreveixes amb el Sudoku difícil i passes de perdre el temps amb el que solucionaries en 3 minuts.
Sempre m’ha agradat la mitologia grega. Veure com es difuminen les línies que separen la realitat de la llegenda, l’humà del diví i sobretot la lliçó del càstig. Milers d’històries amb protagonistes que per poc que t’esforcis duen la teva cara i et situen recurrentment allà, a mig camí de qualsevol lloc però amb la eternitat fent de jutge implacable per fer-te sentir menys que res. Sisif i la seva roca sempre han estat els meus preferits però darrerament penso molt en Ulisses i com va gestionar la temptació del cant hipnòtic de les sirenes fent que el lliguessin al pal del seu vaixell quan el més fàcil hagués estat tapar-se les orelles amb cera com va fer la resta. Deslligar-se ja seria una altra història però llavors el depredador seria devorat per la presa, Cuomo no hauria de mirar d’explicar el que probablement no entén i jo no tindria un màster en fer nusos que no sé desfer. Les sirenes o com sobreviure a la temptació del ctrl – alt – supr.
No conec a fons la història del governador de Nova York Andrew Cuomo que s’ha vist forçat a renunciar al seu càrrec per presumptes situacions d’assetjament sexual denunciades per persones del seu equip de treball. Ni idea de si és culpable o de si no n’hi havia per tant. De fet, m’interessa poc o gens classificar-lo a la columna dels infractors o a la de les víctimes mediàtiques perquè no acabaríem mai de tants casos idèntics que apareixen a les notícies pràcticament cada dia. Això si, li compro totalment el seu discurs de renúncia perquè em sembla una radiografia perfecta del temps que ens ha tocat viure. Diu Cuomo que no té la sensació d’haver creuat cap línia vermella de les mil que hem d’anar esquivant cada matí quan sortim de casa. Però – i aquí és on la clava – també admet que els canvis generacionals i culturals han redibuixat un nou escenari al que no s’ha sabut adaptar. Feia temps que esperava que algú definís el present des d’aquesta perspectiva amb la que em sento plenament identificat. Tot va massa ràpid i el dibuix canvia a una velocitat a la que difícilment ens podem adaptar. El que avui és blanc no fa massa que era negre i viceversa. I sovint els canvis tenen menys sentit que una capsa de llumins a la lluna i venen amb una etiqueta de “generacionals” que ho maquilla tot però que també ens allunya de la essència. Les regles del joc canvien a una velocitat supersònica i no només això sinó que a més a més les que estan vigents avui igual no tenen res a veure amb les d’ahir i ja no cal ni pensar en les de demà. I així no hi ha qui jugui amb un mínim de coherència i de sentit comú. La vida tal i com la defineix Cuomo és la meva, amb la diferència que a mi difícilment m’agafarà amb el peu canviat perquè porto tants anys fugint de tot i de tots que dec estar com a mínim al Punt Nemo, allà al mig del Pacífic entre Xile i Nova Zelanda i a milers de quilòmetres de la civilització.
He canviat els seus mons aquesta setmana. El color, la llum , la distribució, tot. De fet, tot el que és pot canviar sense canviar res. I m’agrada veure a la seva mirada que el viatge ha valgut la pena i que em recordin que en realitat tot és bastant més fàcil de com ho veiem i que només cal tancar els ulls i respirar. Els seus mons nous m’ajuden a amagar el meu i a que tot continuï perfectament sincronitzat, amb les distàncies perfectes i els moviments de rotació i translació dibuixant els dies i les nits i les voltes al sol respectivament. El temps que passa, vaja. Molt més del que podia esperar després del control-alt-supr de ja fa uns quants anys. Paul Éluard ho va definir a la perfecció amb poques paraules: “Hi ha altres mons però estan en aquest”. I així és.
Havíem de ser 4 i al final vam seguir sent 3 com sempre. Són dies confusos que s’han anat convertint en mesos i en anys i que fa tota la pinta que acabaran sent segles. I no passa res, només que és pitjor. Continua estant bé però costa de fer-se a la idea per moltes voltes al sol que anem acumulant. Hi pensava mentre recorríem els carrers amb ells amunt i avall mirant de lligar-ho tot per superar el joc. Indubtablement que amb ella seria millor però per primera vegada no em vaig sentir culpable de la seva absència, i allà assegut a l’esglaó de l’església mirant la seva activitat frenètica i aliena a tots els meus dimonis, diria que per uns instants vaig recuperar la felicitat i vaig poder veure on s’amaga. Estar amb qui vols, quan vols i fent el que vols no sembla tan complicat. Acceptar que la felicitat dels altres s’amaga al mateix lloc i condiciona la teva, però tot i així respectar-ho sense haver de renunciar al que sents, ja és com quan t’atreveixes amb el Sudoku difícil i passes de perdre el temps amb el que solucionaries en 3 minuts.
Sempre m’ha agradat la mitologia grega. Veure com es difuminen les línies que separen la realitat de la llegenda, l’humà del diví i sobretot la lliçó del càstig. Milers d’històries amb protagonistes que per poc que t’esforcis duen la teva cara i et situen recurrentment allà, a mig camí de qualsevol lloc però amb la eternitat fent de jutge implacable per fer-te sentir menys que res. Sisif i la seva roca sempre han estat els meus preferits però darrerament penso molt en Ulisses i com va gestionar la temptació del cant hipnòtic de les sirenes fent que el lliguessin al pal del seu vaixell quan el més fàcil hagués estat tapar-se les orelles amb cera com va fer la resta. Deslligar-se ja seria una altra història però llavors el depredador seria devorat per la presa, Cuomo no hauria de mirar d’explicar el que probablement no entén i jo no tindria un màster en fer nusos que no sé desfer. Les sirenes o com sobreviure a la temptació del ctrl – alt – supr.
